Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/La temàtica bucòlica

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 II.3.La temàtica bucòlica

 El segon fenomen que, segons el nostre entendre, vehicula el contacte de l'esfera popular amb la literatura culta i que, fins i tot, intervé de manera decisiva en la represa de la poesia d'expressió catalana a l'Alguer, és la temàtica característica de l'estètica arcàdica: la bucòlica. El poeta arcàdic, en davallar cap als cercles socials baixos per tal de cercar-hi protagonistes per a la seva ficció poètica, hi trobarà «txapadors» (`camperols´) i pastors algueresos... d'expressió catalana. Es produeix a l'Alguer, doncs, el mateix fenomen que a la resta de l'illa viurà el sard, que es beneficia també d'una episòdica represa literària. Podem fornir dos exemples prou explícits. Tot recordant les acadèmies literàries del segle xviii, Eduard Toda ens informa que l'any 1796

se celebrà una d'eixes acadèmies, i en ella un noi vestit de pagès, que figurava arribar del camp, recità la següent composició, també escrita per lo canonge Siré.[1]

 També Bartomeu Simon posarà en boca d'un «pobre txapador» la nadala en vers alexandrí «Per lo naximent del Senyor Nostre», un fragment de la qual transcrivim tot seguit:[2]


Per lo naximent del Senyor Nostre, un pobre txapador a la sua pàtria
quan deu alegrar-se-ne, en versos martel·lians

Muda vistirs i deixa-te, déxia-te anar de plor.
No és temps de fer més llàgrimes ni penes tindre al cor.

Passats se'n són los fúnebres, los dies obscurs i negres.
Ara convé entretendre-se en coses més alegres.

Vingut ja és, te vull diure, pàtria estimada mia,
lo temps que ab impaciència pregaves nit i dia.

Vingut és, si vols creure, lo temps del Naximent,
en què lo cel i terra gosa el major content.

Deixa, pues, tot silenci i canta los barandons
si vols ab bella música menjar pansa i torrons.

Què esperes, cara pàtria, que esconsolada i trista
amb a sospirs i titius fas la més negra vista?

Ja tu també coneixes que l'home sol desitjava
ixir-ne ara per sempre de l'esclavitud que estava.

I, pues, aquest és dia de tota felicitat;
dia que al Cel encara igual no n'han provat.

Mira com pareix l'ària amb a nova alegria,
composta i ben riquíssima de bella tapisseria.

Mira-te el sol: qui raios tan bells i tan brillants
que pareix vulgui diure que al Cel hi ha festejants.

La lluna també mira-te amb a qui gala i content
tan clara és que en nit mústia pareix dia resplendent.

Mira-te les estrelles que, en viva competència,
pareix que totes diguin: «Jo tenc la preferència».

Tots los planetes mira-te de aquella cort celestial,
com per la Via Làctea donen diví senyal.

Mira amb a qui belles ànsies los tres ancians del Orient
esperen partir en fúria en cerca del gran portent.

Mira-los que, abenquè magos, coneixen ésser los dies
de la venguda infal·lible del verdader Messies.

Mira'ls posats ja en viatge, aquellos tres reis potents:
qui porta or i qui mirra i qui olorós encens.

Mira-te'ls, qui bé los guia aquella estrella invariable
Que els porta sense pèrder-se en una pobra establa.

Mira-te com en Betlè encara els irracionals,
atònits del gran prodigi, mostren divins senyals.

Mira-te en aquella càmera tots los del Cel davallar
per glòria excelsa de un Déu que s'és volgut humanar.

 Abans d'entrar a analitzar aspectes de caràcter estrictament filològic, volem assenyalar encara que l'Arcàdia algueresa mirà d'aprofitar al màxim la metàfora tradicional del pastor i el ramat com a representació simbòlica del sacerdoci. El bisbe pastor és present en sonets catalans de Domènec Simon, de Josep De Arcaine, del canonge Vitelli i de Joan Andreu Màssala. No es tracta, però, d'una banal coincidència. Ens ho demostra el següent sonet italià de Joan Francesc Simon, adreçat l'any 1786 al bisbe de Bosa (evidenciem els termes relacionats amb la vida quotidiana dels pastors):

È d'un sacro pastor la prima legge
che l'ovil lui conosca, ed ei l'ovile.
Al peso formidabile mal regge
chi non cognito ambisce il lucro vile.

Com'ei saprà se puri fonti elegge,
qual è il buon pasco, ove l'insidia ostile?
Se qualor accarezza, ovver corregge,
l'oda e il tema l'altier, l'ami l'umile?

Servi cercando andrà d'usata voce?
Ma chi'l dirà Pastor se in ozio resta?
E se indegni prescielga, oh quanto nuoce!

Quando la verga pastoral si presta
ad un quale del Tirso in su la foce,
la speme dell'ovil, la legge è questa.


  1. E. Toda, La poesía catalana á Sardenya cit., 33.
  2. Publiquen la nadala: F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., I, 159-177; i J. Armangué, Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII cit., 196-206.