Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/Un gènere tradicional per a l'Arcàdia: els goigs

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

 II.4. Un gènere tradicional per a l'Arcàdia: els goigs

 Val la pena de tenir en compte encara un fenomen generalitzat entre els poetes del període objecte del nostre estudi: a l'hora d'escriure en català, s'allunyen de la mètrica castellana o italiana per tal de seguir l'autòctona, la dels goigs, en els quals es difumina la distància que tradicionalment hom considera que separa la poesia culta –escrita– de la popular –oral. Ens n'adonarem als següents exemples, els primers de goigs profans a l'Alguer.
 En ocasió del trasllat a Càller de la família reial, les autoritats alguereses van organitzar, el 3 de març de 1799, una festa pública durant la qual els ciutadans «giravano per le contrade in folla colla maggior tranquillità e giubilo cantando inni popolari in idioma volgare in lode del Sovrano».[1] Coneixem dos d'aquests himnes populars. El firmat per Antíoc Massidda reprodueix a la perfecció l'esquema mètric dels goigs religiosos tradicionals a Sardenya:

Vivi lo rei del cel,
vivi la cristiana llei,
vivi de Sardenya el rei,
vivi Carlos Emmanuel.

Vivi la llei cristiana
que al cel nos encamina,
vivi la nostra reïna,
protectora soberana
de qui la gràcia emana
per aquest regne fiel.

 El d'Agustí Sire, en canvi, es caracteritza per les seves cobles de quatre versos, el darrer dels quals, de consonància constant, rima amb el primer vers del respost:

Clamem tots en aquest dia:
«Vivi Carlos Emmanuel»,
que n'és de lo rei del cel
i de los sardos l'amor.

De les riberes del Ganges
no pogué jorn despuntar
per a nosaltres més clar
ni de major alegria.

 Amb l'afegitó de la retronxa, aquest és el mateix esquema que trobem en uns goigs, deguts també al canonge Sire, publicats l'any 1806 en un opuscle dedicat a la consagració de Pere Bianco com a nou bisbe de l'Alguer:[2]

En tan ditxós i alegr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
Més resplendenta del sol
la cara tua avui sia.

Mostra en la tua alegria
i en la tua consolació
quant t'és car lo preciós do
que piadós lo cel te envia.
En tan ditxós i alegr dia
depon, Alguer, lo tou dol.

 Oralitat i escriptura s'han trobat al gènere, tot confirmant la seva tendència cap a la consolidació d'una temàtica profana paral·lela a la religiosa. És fonamental, en aquest sentit, la responsabilitat de la petita noblesa local, que durant els primers anys del segle XIX, a mida que el català deixi de comportar-se com a llengua culta d'ús públic, continuarà organitzant festes literàries de caràcter familiar on el gènere dels goigs i la llengua catalana seran sovint, tal com veurem més endavant, protagonistes.


  1. Biblioteca Municipal de l'Alguer, ms. 53 A: «Relazione delle pubbliche dimostrazioni di comune universale allegrezza fatte dalla città d'Alghero», dins Manoscritti e memorie del Canonico Antonio Michele Urgias, del titolo della Speranza, vol. I, 1818, fols. 17-25.
  2. Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco (Cagliari: Reale Stamperia, 1806), Text X. Hem citat els altres dos fragments de goigs a partir de l'edició d'E. Toda, La poesía catalana á Sardenya cit., 35-37 i 45-47.