Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/Textos filològics de Joan Pais

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

 VI.3. Textos filològics de Joan Pais
 VI.3.a. Epistolari
 Tornant enrere, hem d'assenyalar que l'any 1901 Rossend Serra s'havia adreçat a Joan Pais amb l'esperança, fonamentalment, d'obtenir materials literaris de l'Alguer catalana. A la primera resposta del jove alguerès hi trobem esmentat aquest tema:

Tot lo que vostè me demana li pogueria enviar; no cert estampat, ma manuscrit, perquè no se hi ha mai publicat d'aquestos componiments literaris. (De Pais a Serra, aprox. 25 de novembre de 1901).

 Aquesta observació, de fet, no és exacta –tal com hem tingut ocasió de veure del present estudi–, i demostra encara una manca de formació per part del jove alguerès. No sabem, a més, a través de quin canal Rossend Serra havia arribat a conèixer certs detalls relatius a l'activitat editorial i literària algueresa (pobra, això sí). El cert és que a la fi de l'any 1902 demanava a Joan Pais un exemplar de la Doctrina cristiana i els «Goigs de Nostra Senyora de Vallverd».
 Joan Pais respon tot copiant per al seu amic els «Goigs de Nostra Senyora de Vallverd», a partir, però, de la versió d'Eduard Toda. Abans d'això, tot fent balanç de la situació literària recent, inclou el seu nom entre el dels «Poetes catalans algueresos dels últims del sécul passat», i recorda «los pobres i míseros escrits del sou amic i servidor Pais, així en prosa (en La Renaixensa), com en versos».
 Trobem una interessant referència a aquesta col·laboració amb La Renaixensa a l'epistolari de Rossend Serra. Pais era en contacte amb Domènec Martí i Julià des de l'any 1902 i, per tant, a les seves cartes no mancaran al•lusions a «lo gentil i infaticable director de La Renaixensa». Aquell mateix any, Domènec Martí va demanar-li un text per a la seva revista, de manera que Pais va fer a mans de la redacció el seu article sobre «Sardenya». Però tot i que, segons el jove alguerès,

la grafia més justa de totes, ma no cert perfecta, és la que adopten los que escriun en lo periòdic La Renaixensa,

no acceptarà amb resignació els criteris adoptats a l'hora de corregir el text per a la seva publicació a la prestigiosa revista. No només això: a la seva carta del 10 de juliol de 1902 escriu:

A part l'ortografia, que m'és estada tota canviada, i calqui error també d'empremta [...], l'artícul és estat riduït als mínims termes: no és manco el quart de l'original.

 I això perquè

l'amic caríssim D. Martí i Julià, del qual jo era estat pregat d'escriure l'artícul, quant l'ha ricivit i l'ha lligit, me ha lego respost que era constret a ne treure calqui cosa per no tendre que veure amb el govern o, per diure millor, amb a la policia espanyola.

 En definitiva,

això m'ha escaldat en modo tal que no escriuré més res, ja que una acció símila no me l'hauria mai esperada.

 Aquest no va ser l'únic moment de tensió entre Joan Pais i el director de La Renaixensa: un mes després d'haver firmat aquesta carta, el jove l'alguerès feia saber a R. Serra que

últimament he escrit al caríssim amic D. Martí i Julià, ma no he ricivit ninguna resposta.

 Ell mateix atribueix aquest insòlit silenci a una possible ofensa continguda a la seva darrera carta, on havia exposat –sens dubte de manera ben oberta, tal com és habitual als seus escrits– les seves idees anticlericals. No sabem com va acabar aquesta relació. El cert és que el desembre de 1903 Pais tornava a queixar-se de la manca d'una resposta per part d'aquell «gentil i infaticable director».
 A més dels textos de tradició local, tant culta com oral, l'Alguer de principis de segle comptava també amb el ric fons bibliogràfic català lliurat per Eduard Toda i custodiat a la Biblioteca Municipal. Tot i que Joan Pais escriurà que la biblioteca local «és sempre tancada y'l Municipi no se cura de obrirla may», és indubtable que de fet hi tenia accés, ja que va poder-hi consultar tant el fons d'origen català com «una gramàtica molt antiga y petita»: probablement la Gramàtica de Josep Pau Ballot una de les dues –amb la d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch– que Joan De Giorgio Vitelli va tenir en compte a l'hora de redactar la seva Fonologia (en parlarem més endavant).
 És amb aqueix bagatge tan lleuger que J. Pais se va proposar de portar endavant un programa cultural de catalanització. Ell mateix ho explicava així a la seva carta de l'1 de gener de 1902:

Yo, y molts altros amichs meus, nos havem, però, pres l'encàrrich de purgar, més que nos sarà possible, aquest fill de aquella hermosa llengua qu'és la catalana; y això farem per medi de la

gramàtica algueresa que entench de escriure y de moltas prosas y poesias que cercarem de espargir per la nostra ciutat.

 A la revista Fra Tartassa Joan Pais havia publicat, el 4 d'agost de 1901 –pocs mesos abans, per tant, de la seva primera carta a Rossend Serra– la poesia intitulada «Adiós a la minyonia»; la seguiren «Adéu a la noia estimada» i «Ora trista». No han arribat fins a nosaltres, però, les dues poesies que havia inclòs a la carta adreçada a Rossend Serra a la fi de l'any 1901, però és ben interessant de tenir en compte la reflexió que les acompanyava:

Sabi vustè –escrivia Pais– que tant lus versus meus quant lus ascrits del meu amich Antoni Ciuffo són ascrits en algarès, sí, ma en un algarès més gentil, més purgat, un poch catalanizat».


 VI.3.b. La 'Gramàtica algueresa' (1899-1902)
 No hi ha dubte, però, que l'aportació més important de Joan Pais a la cultura catalana va ser la Grammatica del dialetto moderno d'Alghero, treball que va ocupar-lo durant tota la vida i que no va ser publicat fins al 1970, sis anys després de la mort del seu autor. Pasqual Scanu, que tot presentant aquesta Gramàtica algueresa la datava l'any 1899, recorda alhora que per establir la versió definitiva del text va tendre de seguir cinc manuscrits, corresponents a diferents etapes de la vida de Pais. Sembla massa arriscat, d'aquesta manera, provar de datar amb un excés de precisió una Gramàtica que, senzillament, evolucionà a mida que evolucionaven els coneixements del seu autor.
 En tot cas, per tot l'any 1902 Joan Pais parlava encara de la seva gramàtica com d'un estudi en fase de redacció:

Primé –havia escrit a R. Serra a la fi de l'any anterior– ja hi havia a l'Algué calqui hu que sa'n interessava un poch del nostru dialeto; ma ningú, però, ha pugut ascriura ni una gramàtica ni un diccionari. Yo vulgaria suplí' an aquesta mancanza y per ara ascrif una gramàtica; més tart, si tangaré temps y forzas, faré lu diccionari.

 I no tan sols això; de fet, encara no era estada decidida la llengua vehicular d'aqueix treball:

Per la mia gramàtica li vull damanà' un cunsell: com tangaria de'scriura las régulas, en italià o en dialetu? Sicom la gramàtica sarveix an Sardenya, això és en Itàlia, sa tangaria de'scriura en italià las régulas y'ls esempras en algarès, és ver?

 A més, no sembla que en aquell període Joan Pais tingués encara la preparació filològica suficient per a portar a terme un estudi que ell mateix pogués considerar definitiu. Als comentaris amb què volia donar a conèixer a Rossend Serra les principals característiques gramaticals de l'alguerès hi notem una vacilació que no trobarem, però, a la versió definitiva de la Gramàtica. Tot sembla indicar, per exemple, que a la fi del 1901 encara no coneixia el mecanisme de neutralització de les vocals àtones, que Rossend Serra es va encarregar d'explicar-li en una lletra que no ha arribat fins a nosaltres i que hauríem de datar el 12 de desembre de 1902:

En la mia primera lletra directa al il•lustríssim S. D. Picó y Campamar [...] demanava algunas explicacions adamunt de l'existència de certas formas y construccions novas del nostro dialecto; al que no he tengut resposta si no en part, y de vostè, això és admunt del so del e y del o àtonos.

 I, més enllà de les llacunes que enterbolien els seus coneixements de fonètica algueresa, no hi ha dubte que Joan Pais no era encara en condicions de portar a terme aquell «astúdiu comparatiu» que l'havia impulsat a escriure als membres de la junta directiva del CEC durant els primers mesos del present segle. Els seus coneixements d'espanyol, a més, ben sovint representaven un entrebanc per al gramàtic alguerès: en una de les seves cartes escrivia que l'alguerès no afegeix al radical dels verbs la «-o» que en català central dóna el present d'indicatiu; i, entre els exemples, proposa: «yo tench (per yo tengo]), yo cumpleix (per yo cumplo)».
 Tot i que Rossend Serra no podia dissimular la seva pressa a conèixer la Gramàtica algueresa –fins al punt que J. Pais es veia obligat a demanar-li sovint paciència; i tant, que al capdavall ja es referia amb una certa ironia a la ‘famosa' gramàtica que preparava, al mateix temps devia ser prou conscient dels límits del seu amic i li recomanava prudència:

En quant a la Gramàtica –escrivia J. Pais–, vostè diu bé que és menester meditarla assay primer de l'escriure y publicarla perquè, precisament com vostè diu, «val més tardar un poch y ferla millor, que publicarla lego lego y que sia deficienta».

 Així i tot, amb aqueixes deficiències, amb la sintaxi incompleta i amb tot de dubtes tant sobre la llengua vehicular com sobre el mètode que convenia seguir a l'hora de proposar els exemples, Joan Pais considerava compilada la seva gramàtica el juny del 1902, però no acabada: no podria enviar-la a R. Serra

primer que vostè no m'hagi dat lo sou parèixer damunt de l'ortografia que jo deuria adoptar en ella, en cambi de la qu'he adoptat y qu'és la de la qual me serveix en aquesta lletra.


 VI.3.c. Les gramàtiques catalanes a l'Alguer
 Per fixar una ortografia vàlida per a l'alguerès, Joan Pais comptava, l'any 1902, amb ben pocs materials: tan sols la «gramàtica molt antiga y petita», que hem identificat amb la de Ballot, i les revistes que els seus amics catalans feien arribar a l'Alguer, entre les quals demostrava conèixer bé L'Avenç i, sobretot, La Renaixensa, a més de Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.
 El programa de sensibilització cultural que havia endegat preveia, alhora, de

purgà' lu nostru dialecto més que puguem y de acustarlu a la llengua mara, la catalana. Això, però –assenyalava J. Pais–, mus rasixi difícil per mancanza de una bona gramàtica catalana que cuntengui la sintassi y de un bon diccionari de la llengua mara.


 No és estrany, d'aquesta manera, que el nostre autor s'adrecés als amics catalans per tal d'obtenir els materials que, des de l'Alguer, mai no podria aconseguir.
 Tal com se desprèn de la lletra del 22 d'agost de 1902, Pompeu Fabra havia promès a Ramon Clavellet que li hauria fet arribar un exemplar de la seva gramàtica. El cert, però, és que el febrer del mateix any encara no es coneixia cap treball del filòleg català a l'Alguer. La primera gramàtica moderna que va arribar-hi, per tant, va fer-ho a través de R. Serra: ens referim a la Gramàtica de la llengua catalana, de Jaume Nonell.
 Segons J. Pais, aquesta gramàtica és «molt bona, bella y rica, y això tapa'ls petits difectes». I afegeix:

La trob bona y rica pel que se refereix a la part sintàtica; no així per l'ortografia. Entre altras cosas, no me va pera res lo volguer exprimir ama c y z lo so de la x llatina, com en la paraula eczemple!

 A la fi d'aquell mateix any, Joan Pais va rebre, al capdavall, la gramàtica de Fabra. No coneixem les influències d'aquest estudi damunt l'obra del gramàtic alguerès perquè, tot i que va prometre a Rossend Serra que l'hi hauria comentat, no ens n'ha arribat cap altra referència escrita. Tan sols resten, doncs, les dues cartes on l'autor analitza de manera crítica els continguts de la gramàtica de Nonell, gràcies a la qual Pais es va fer pregonament conscient de la polèmica sobre la llengua que aquells anys protagonitzava el panorama cultural català.


 VI.3.d. Joan Pais i la polèmica sobre la llengua
 El criteri fonamental que havia de guiar la Gramàtica algueresa de Joan Pais ja havia estat resumit abans de la provisional compilació de les normes:

Notaré –escrivia– tot lo qu'és corrució y donaré la forma justa y purament catalana en tots aquellos casos que serà possible; ahont, després, la corrució és massa gran, cercaré de m'acostar més que puch a la llengua mare, la catalana.

 El problema, doncs, va néixer quan Pais s'adonà que aquesta «llengua mare» no només no li oferia un model ortogràfic per a l'alguerès sinó que, alhora, havia de sobreviure en el caos de diverses tendències ortogràfiques que no aconseguien d'imposar-se.
 Pais s'adona, amb gran lucidesa, que l'origen d'aquesta situació anormal és fonamentalment polític. I, quan analitza el problema, ens sorprèn amb un seguit de declaracions catalanistes que mai no hauria pogut exposar obertament a l'Alguer. Arriba a afirmar que la manca d'unitat ortogràfica «a mi, que m'entench escurrir per las venas més sanch catalana que italiana, a mi, dich, me dol inmensament»;

y jaquè –continua– l'unitat ortogràfica no se poguerà obtendre que quant se serà consegüida l'indipendència política [...], per això apunt jo fas vots ama tot lo cor per l'indipendència, no llunyana, de la mia estimada Catalunya.

 I això, sobretot, perquè un cop arribat aquell moment podrà imposar-se a les escoles «la llengua pròpia y un'única ortografia». Mentrestant, però, convé arribar a un acord provisional que Joan Pais, llegint la gramàtica de Nonell, s'adona que no existeix entre els filòlegs catalans. D'entre les quatre tendències que identifica

(qui està atacat [‘enganxat'] a la grafia antiga; qui imita'ls francesos; qui'ls castellans; qui, per fer causa de sol, se fa una grafia pròpria, tota especial),

es decanta més aviat, inicialment, per la que proposa solucions castellanitzants, i això perquè

ningú [...] mantén, com diuria, en tot y per tot l'ortografia llatina, qu'és la més justa y la que solament se deuria adoptar.

 En la llengua castellana Pais hi troba aquesta fidelitat a les formes clàssiques:

Y per això jo seria més propens a aceptar la forma castellanisada que la gallicisada. Y això per la simplicíssima rahó que la llengua castellana és assai millor de la francesa, y després perquè és germana de la catalana, no sol perquè nada en una meteixa terra, sobte un meteix cel y en un meteix ambient, ma especialment perquè té molta més afinitat ama la catalana que no la de Fransa.

 La formació dels plurals en «-as» (forma castellana i llatina) enfront dels plurals en «-es» (forma francesa i medieval) serà un dels elements clau de les seves idees ortogràfiques. L'abandó d'aquesta segona tendència representarà per a Joan Pais un pogrés: se superaran els costums lingüístics medievals per tal de tornar als clàssics, més genuïns.
 D'entre tots els filòlegs catalans, l'alguerès reconeix en Fabra –l'obra del qual tan sols podia conèixer, llavors, de manera indirecta– l'estudiós que treballa amb criteris més moderns: considera positiva la proposta d'abandonar l'ús de la «y» als diftongs i de l'«h» a les paraules que acaben per «c», i l'adopció de la «ç». Però no és favorable a diverses propostes gramaticals que, en cas de generalitzar-se, allunyarien la parla algueresa de la llengua normativa.
 Estimulat per «aquesta vera anarquia, diurem així, ortogràfica, y espinyit de l'inmens amor que sentix per la bella, virtuosa y treballadora Catalunya», Pais se va arriscar-se a fer, ell també, una proposta ortogràfica, que havia de respectar, després de demanar-ne un judici a Rossend Serra, a la seva Gramàtica algueresa. Malgrat l'ambició d'aquesta proposta, una nota d'humiltat i sentit comú n'acompanya les conclusions:

Quant després la Catalunya serà un Estat –escriu J. Pais– [...], alhora jo, si Déu me deixa veure'l bell dia de la redempció catalana, jo, dich, refaré l'obra mia ama més entusiasmo segons la nova ortografia, que cert serà la més admissible o, per diure millor, la justa, la vera.

 Les principals normes de la «nova ortografia» de J. Pais eren les següents:

Los artículs seran lo y los; [...] los noms que derívan dels llatins en -us, -um tengaran -o final quant aquest -o se pronuncia o o u; prengaran e si se pronuncia e o a; [...] los pronoms seran sempre me, te, se, ne, nos [...]; artículs, adjetius y pronoms feminils que al singular acàban en -a àtona, faran el plural sempre en -as, may en -es; [...] en quant a l'-h final de las paraulas que finin en -ch, jo crech que no seria mal a elidirla [...]; l'y se deuria també elidir y deixarla sol, per l'estètica, en la conjunció y.


 VI.3.e. Joan Pais i la gramàtica de Joan Palomba
 Ens han arribat molt poques cartes corresponents al període 1903-1905. Durant aquests anys, el jove alguerès havia entrat en contacte, amb els altres membres de «La Palmavera», amb el catalanòfil francès Jules Delpont, que l'any 1905 publicà un opuscle sobre Las Terras de Llengua Catalana. Tres anys després, Pais participà en una antologia a cura del mateix estudiós, Les catalans de l'Alguer (1908), que recollia poesies d'A. Adami, E. Herrero de S. Julià (pseudònim de C. Dore), Ramon Clavellet i Joan De Giorgio Vitelli. A més d'aquests textos, cal tenir en compte la referència que clou la presentació:

Il convient de mentionner, à côté de ces poètes, le professeur Joan Palomba, auteur d'una [sic] Gramatica, et le professeur Venanzio Todesco («si bé que no sigui catalá, ni algarés, ma ve[ne]cia», dit-il).

 Venanzio Todesco va ser, indirectament, el responsable d'una greu polèmica que va erterbolir de manera definitiva les relacions entre Joan Pais i el seu cosí Joan Palomba. En aquesta polèmica hi va entrar també Joan De Giorgio Vitelli, i fins l'actitud de Rossend Serra, que deixava sense resposta les cartes de Palomba, ha de ser interpretada com un silenci hostil al mestre alguerès. Aquest afer ha estat estudiat amb una certa profusió, de manera que aquí no pretendrem de repetir-ne les causes i les conseqüències, sinó tan sols d'afegir-hi la informació que ens aporta l'epistolari de Joan Pais.
 Ja hem vist que el 1902 Pais considerava compilada, però no acabada, la seva Gramàtica. Entre aquell any i el 1906, Pais va deixar el seu treball al professor Venanzio Todesco, que després del 1910 havia de publicar una Grammatica della lingua catalana ad uso degli italiani: és possible que amb aquesta idea el professor venecià hagués entrat espontàniament en relació amb el grup de joves algueresos interessats per la filologia catalana. Fou així, a través d'aqueix canal, com Joan Palomba va poder conèixer el contingut de la gramàtica del seu cosí.

Un meu concitadí –afirmava Pais l'octubre del 1906–, aprofitant de la gramàtica mia, que li és estada emprestada de un professor venecià (Venanci Todesco), al qual jo l'havia favorida, la cambia un poch ne la grafia, cerca de semplificarla, deixant un món de roba, y fa una Gramàtica del dialecto moderno nostro que, no sol és incompleta de tots los punts de vista, ma també plena de errors...!

 Efectivament, poc abans del I Congrés de Llengua Catalana (1906) –i amb els únics precedents dels treballs de Morosi i Guarnerio–, Palomba va difondre la notícia de la propera publicació, a Sàsser, de la seva Grammatica del dialetto algherese odierno, que de manera sorprenent s'anticipava a la de Joan Pais. El fet que es tractés d'un plagi d'una obra incompleta va fer que aquest últim hi descobrís tot un seguit d'errors i imperfeccions que va procedir a descriure, amb tot detall, al seu amic R. Serra, després d'haver introduït la seva anàlisi amb les següents paraules:

En una altra mia li parlaré en llonch de aquest bolet que diun gramàtica, y que adamunt de la mia té l'únich prégio d'ésser estada estampada primer...! [...] ¿Y sà vostè perquè en aquella gramàtica hi manca tot això, nonostant sigui un discret plage de la mia? Perquè jo a'n aquell gentil professor venecià (amich de aquell altro...) no he emprestat l'última còpia que jo m'he fet, hont he tractat la fonètica, la morfologia y la sintaxis ma, al contrari, l'altra, cioè la primera, que era assay imperfecta, no sol, ma hont no hi era ni la fonètica ni la sintaxis.

 Entre els principals errors que Pais atribueix a la gramàtica de Palomba ens interessa destacar el recurs, per part del mestre alguerès, de l'ortografia fonètica habitual de l'Archivio Glotologico en comptes de la catalana. També Joan De Giorgio Vitelli, a la introducció de la sua Fonologia, havia notat la inoportunitat d'aquesta decisió, que atribuïa a un mal consell del professor Todesco, les paraules del qual citava a la seva crítica:

Non in tutto però [segons Todesco] l'operetta del Palomba va annoverata in quella categoria non scientifica: "un qualche influsso dei nuovi sistemi scientifici s'è pur fatto sentire anche in essa, almeno nell'uso di certi segni per rappresentare dei suoni che non hanno i corrispondenti nelle principali lingue neolatine, oppure che sono rappresentati diversamente in ciascuna delle lingue stesse". Ma quali, quali suoni del dialetto algherese non si possono rappresentare con gli stessi segni con cui sono rappresentati i suoni della lingua catalana? Mi sembra di sognare.

 Mentre els treballs de Morosi i Guarnerio podien recórrer a la transcripció fonètica perquè tenien l'ambició de proposar un treball científic, el de Palomba traeix la relació entre l'alguerès i el català, segons De Giorgio, precisament perquè s'allunya de l'ortografia catalana:

Il Palomba [...] offre la sua operetta [...] ai Catalani, i quali, ahimè!, si dorranno di vedere un catalano di nuovo conio, scritto cioè in una forma per loro assai strana. Che diranno per esempio nel vedere che il Palomba scrive il suono gn con ñ, cioè con la tilde spagnuola, invece che con la forma prettamente catalana ny? Si tratta forse d'un nuovo suono?

 No és gaire diferent el to d'aquesta crítica de les de Joan Pais quan ataca la grafia emprada per Palomba als seus estudis filològics:

[Palomba] may s'és interessat de llengua catalana, y vostè lo pot deduhir de l'article publicat en «La Veu de Catalunya» hont se riporta un bocí del sou discurs, lo qual discurs és escrit ama una grafia bàrbara, que no se sà si és grafia italiana o tedesca, perquè catalana no és cert! Y si l'alguerès, encare que corrumpit (‘corromput'), se deu de escriure a la catalana, perquè han deixat publicar en «La Veu de Catalunya» un bocí del discurs de Palomba ama aquella grafia, que no és ni italiana ni catalana...?