Poesíes mallorquines/Cansó de la senyorida

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 151 crop).jpg




Cansó de la senyorida


 Som la senyorida
de l'amor garrida
que perfum la vida,
que perfum los cors,
més empeguehida
que les altres flors.

 L'hivern no'm despulla
ni'm seca l'estiu,
com la pobre fulla
de l'hort regadiu´
que mòr no bé viu!

 De les jovencelles
m'engrons sobre'l pit;
sent les contarelles
del séu esperit

quant xerrussa amb elles
tot amorosit,
ben petit, petit.

 Y sent l'esperansa
ballar dins son cor:
¡que ball, si no's cansa;
que's badi la flor!
que tot dia avansa,
tota llum se mor.

 Filla de l'altura,
néta del costé,
si ma mare es dura,
forta som també...
Si tens amargura,
la t'esvahiré.

 Sol passâ esclenxada
ben ranet de mí;
olora esglayada
y fa son camí,
com a nuvolada
qu'empeny el garbí.

 Quant pas l'alegría,
l'encorralaré;
qu'entorn de sa vía
arreu brostaré,
y amb la flaire mía
la t'enviaré...
T'embadaliré!


 Y si l'amor passa,
¿voldrás que l'atur?
Té aletes d'estrassa
y el cor massa dur...
Tench pò que no't dur!

 Com es papallona,
li agraden les flors;
com es polissona,
trapitja los cors
qu'esclaten en plors.

 Mes si ella s'envola,
t'aconsolaré;
si'l cor se t'endola,
l'adormissaré...
T'embalsamaré!

 Per beure les gotes
del plant de tos ulls,
mes branquetes totes
badarán los fulls...
Quedarán remulls!

 L'amô es volandera,
déxala fugî!
Vina a la ribera...
Beurás sòl amb mí!

 Mars, 1904.