Poesíes mallorquines/Novell esplet de cansons

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 155 crop).jpg




Novell esplet de cansons


 Ara sí que vuy fer gloses!
ara sí que va de bò!
humiles les vuy fé, y de coses
sortides del fons des cò.
 Cansons de la pagesía,
de les que canta el jovent
per esplay de l'alegría
y de les penes que sent.
 Y tonades de guiterra,
d'estimades y guerrers,
que dins los cors mouen guerra
volatetjant p'els carrers;
 y amb suau perfum de ginestes,
ratjant saba com els pins,

les canten per balls y festes
jovensanes y fadrins.
 Més colorides y fresques
que poncelles de roser;
saboroses com a bresques,
fines just flors d'ametler.
 De les qu'exhalen aromes
de mata y de romaní
y qu'amb l'ombre de les comes
tenen la llum del matí:

 «Ara es hora, coret meu,
de plorâ y de fé combat,
ja que t'ets enamorat
de lo que may será teu.

 ¡Què de pena pas y call,
d'ensá que no us veig, mon bé!
m'en pren com al formigué
qui crema devall, devall.

 Una vida, dues vides,
¿quantes vides teniu vos?
Vos teniu la meua vida
y la vida de tots dos!»

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .


 Jo'ls escolt, tota corpresa,
a tantes gentils cansons:
dins tal mayna de bellesa
vuy cercar inspiracions.
 Son poesíes-poncelles;
trèuen els claus del dolor,
com un temps les oronelles
les espines del Senyor.
 En faré de rioleres,
de pererós cantussòl,
dels joves demunt les eres
tots colrats per l'ardent sòl.
 També es un'era la vida,
també hi cantussam amb veu
qu'un cop s'adorm, s'altre crida...
¡també hi batem ben arreu!
 De segadores y espigues
y el truy gojós del segar,
figueraleres y figues,
festes y balls del vermar.
 Del retorn de les felsíes
en acostarse l'estiu,
del cantet y piularíes
dels teuladers com fan niu.
 Dels embats que remoretjen
amb dolcesa de suspir,
com a veus qui cantussetjen
y no sé que'm volen dir.

 De les cuynes ennegrides
p'el fum dels tronchs mitj cremats,
amb veyetes condormides
y llums de cruya penjats.
 Tots s'hi apleguen, les vel·lades
de l'hivern, voltant el foch:
filen, réssen, fan becades,
xèrren y armen qualque joch;
 mentres la pluja degota
de les teulades remulls,
regalimant gota a gota
com les llágrimes dels ulls;
 o cau la fortada ruxada
que s'escola en rierons,
que tresquen, falda atrossada,
pèu descals, els infantons.
 Y en faré de marineres,
de barquetes de pescâ,
d'anyoranses y quimeres
del qui queda y'l qui s'en vá;
 de la nit enmantellada
amb transparentíssims vels;
de la mar enmirallada
plena de llum dels estels.
 Cap alt, el pastô'ls adora
vejent en son tremolor
parpelleigs d'uns uys qu'anyora
d'ensá que'l ferí l'amor.

 Y sense sentir l'esquella
ni'l bèl del perdut anyell,
ell vel·la pensant amb ella,
y ella dorm, somiant amb ell.
 Y tots dormen: els missatjes
entre paya; els carboners
entre penyes y brancatjes;
dins carros els traginers:
 carros que fins alt de rama,
roden giscant, poch a poch;
de qualcun penja una cama
qu'engronsa cada sodroch;
 y en llarguíssimes fileres,
dexant forta olor de pí,
van per blanques carreteres
ahon fins la pols par dormî.
 Contaré com cau l'oliva
per la terra sense pols,
y com tan agra y aspriva
se fon llavò en bàlsam dols.
 Les cuhidores dispostes
y canta qui cantarás,
emprenen viaranys y costes
amb el paneret al bras;
 y p'els remoguts terrossos
per estols solen venir.
¡També en trobam, y de grossos,
els qui no anam a cuhir!

 Si acluch els ulls una estona
perque'l cervell prenga'l vol,
sent el baf de la tafona
y veig com crema el pinyol;
 y el braó de gent fenera
baxant la biga que cruix,
y el bullir de la caldera,
y el ratjar de l'oli fluix:
 y els olivars centenaris
qu'amb sos cimals esquexats
semblen monstres llegendaris
d'altres mons y altres edats.
 Sent les ánimes damnades
del poeta de «L'Infèrn»
dins les soques revinclades
per un sufriment etèrn.
 Y ara allá planyen ses vides
que bolcaren dins el fanch,
y de ses branques marcides,
en trencarles, ratja sanch.
 Si seguís mes contarelles,
jo no acabaría may:
m'en pren com les oronelles
que may ténen prou espay.
 Bé les veig cada horabaxa
giravoltar p'el convent,
destriantse dins la faxa
daurada del sol ponent.

 Amb el cor les seguiría;
si'l pobret pogués volar,
¡amb quin goig s'en pujaría
sobre la terra y la mar!
 ¡Y hala! bé'n fan de girades
per llevant y per ponent
just sagetes afuades,
fregant l'aigo del torrent.
 Jo en terra no hi fregaría
ni'm dexaría agafar;
que d'un vol m'en pujaría
per ja may més devallar!

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

 ¿Y la glosa qu'he promesa?
y les cansons qu'he de fé?...
ara'l cor ja'n té peresa;
tanta d'ombra s'hi es estesa
que si les fas, ploraré!

 Cartoxa de Valldemossa, —Setembre, 1904.