Poesíes mallorquines/Gloses pobleres (a na María Antonia Salvá

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 123 crop).jpg




 Gloses pobleres


 A Na María Antonia Salvá.

 De més de trecentes coses
que'm bullen dins es cervell
t'en volía fé unes gloses
com si t'en fés un ramell:

 que quant m'en torn, hora-baxa,
de Sa Pobla a so'n Cladera,
cap baix, per sa blanca faxa
de sa llarga carretera,

 tantes idèes s'en vénen
a picâ y borinetjâ.
que no sé què diantres ténen
que no se dexen glosâ.


 Me revolten com ses fuyes
qu'amb sa pols axeca es vent:
vénen a esser ses despuyes
de l'arbre del pensament.

 Les deix fer, que remoretjen
si volen remoretjar:
¡son tants qui rossinyoletjen
y sols no saben cantar!

 Bones y xerèques gloses
fan un texit y un embuy
com ses espines y roses
qu'han brostat d'un meteix uy.

 ¿Qu'he de glosar?... ¿ses passades
dels aucells en primavera,
o ses flors que's son badades
aquest Maig dins so'n Cladera?

 ¿ses formigues afanyoses
que traginen grans de blat
y que aquí son tan goloses
que les me trob dins es plat?

 ¿o bé ses rates-pinyades
que se solen aficâ
¡grandíssimes malcriades!
sense dir ¿poren entrâ?


 ¿o s'esbart de cadarneres
y pinsans y verderols
qui mos dexen ses cireres
sense res més qu'es pinyol?

 Per una que ja está farta
de lo qu'han dit tants y tants,
res més pesat qu'una carta
farcida de consonants.

 Acabem. Ja es sol no enlluerna;
trèu tu es cap per damunt Graci,
armada d'una llanterna;
que per poca llum que fassi,

 jo, també un poch enfilada,
t'afinaré desd'aquí:
mos enviam una besada
que's senta des puig Tomí,
y llavors, tasca acabada,
cadascú s'en va a dormî.

 So'n Cladera — Maig, 1904.