Poesíes mallorquines/Vida pagesa

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 37 crop).jpg




 Vida pagesa


 Dins el rústich jardí de So'n Cladera
obert en mit del bosch a tots els vents,
un bellíssim matí de primavera
contemplava del camp los tons ardents.

 Al entorn les montanyes, els boscatges,
els cims pelats hon níen els voltons;
a mos peus la planura, verts fullatges,
y una retxa de mar allá en el fons...

 Blavenca llum cubría l'alta serra,
s'estenía per plans y llunyedás;
y mil perfums s'alsaven de la terra
com d'una inmensa flor que'l sol badás.


 Com fadrina la terra s'enjoyava
desplegant a-n el sol vives colors,
y el sol embadalit li retornava
torrentades de vida y resplandors.

 Tot quiet y en repòs: no més sentía
passar, com un embat entorn de mí,
poètica remor que s'espargía
per les ombres tranquiles del jardí.

 Grans esbarts falaguers de papallones
arribaren de cop en gran estol:
veníen a fileres com les ones,
esmelt finíssim llustrejant el sol.

 Semblava qu'en brollaven de la terra,
qu'en queyen dels niguls a milenars...
En nerviosa inquietut y dolsa guerra,
tremolant com les fulles dels pollars,

besaven les floretes, les poncelles
que s'obríen al sol d'aquell matí;
mes les fresques tan sols, no més les belles,
les qu'alsaven ben alt el capet fi.

 Jo mirantles vaig dir: ¡Quantes vegades,
seguint d'inquieta vida'l volateig,
correm també, les ales desplegades,
derrera un fals y fugitiu llambreig!


 Just com vosaltres, papallons d'un dia,
batega'l cor ses ales de colors,
cercant la bella flor qu'ahir naxía
y qu'avuy sequen vents abrusadors.

 De bades l'harpa d'or de la natura
sa poderosa veu nos fa sentir,
y'ls estels cada nit allà en l'altura
nos mostren en silenci el ver camí.

 No vull segar del món les sementeres
hon la fauç sempre talla engans novells:
vull anar entre mates y falgueres
escoltant les passades dels aucells.

 Vull fer la vida sana y reposada
que fa'l carboneret dins l'auzinà,
mentres l'idea, com l'aucell alada,
just el fum de la sitja pujará.

 Y lluny axí dels plers y la fortuna,
seré lliure entre'ls arbres com el vent,
y sols el curs del sol y de la lluna
m'assaciará'ls ulls y el pensament.

 M'adormiré al ressò de les esquelles
y a la dolsa tonada del fabiol,
y desclouré gojosa les parpelles
quant dauri ma finestra un raig de sol.


 Trescaré les garrigues y les closes,
escometré'l missatge y el pastor,
y entorn de l'ampla llar contarém coses,
d'un pobre llum de cruya a la claror.

 Culliré negra oliva qualque estona
mentres colra ma cara el serení,
y menjaré llavòrs, dins la tafona,
una llesca de pa torrat per mí.

 M'asseuré demunt l'herba, baix dels abres,
beuré l'aygua estil·lada de les fonts,
y falaguera y forta com les cabres,
passaré siquioles sense ponts.

 Y quant l'oratge sá de les garrigues
engronsi com les ones los sembrats
y acalin, ja granades, les espigues
cap a la terra los capets daurats,

 arribarán estols de segadores
brodant la groga mar de colors vius,
y al sol llambrejarán les fauç traydores
segant per tot arreu los blats altius.

 Y les garbes ja fetes y apilades
dins els carros, fins alt a caramull,
demunt l'era caurán, com les onades
d'un torrent d'or, entre la gent que bull.


 Y jo espigolaré amb les jornaleres,
de roselles voltat l'ample capell,
y a l'antiga canturia de les eres
mesclaré mes cansons d'estil novell.

Poesíes mallorquines (1905) (page 41 crop).jpg

 Y en la palla groguenca mitj tombada,
condormida en el bat del ardent sol,
escoltaré la rústica tonada
y el tintinar vibrant del picarol.


 En ma vida pagesa y sanitosa,
de les festes del camp podré gosar:
faré ramells y gloses per la tosa
y ballaré mateixes pe'l v ermar.

 M'aplegaré amb el tay de vermadores,
amb elles compartint afanys y jochs,
y en els carros mesells de portadores
aniré pe'ls camins pegant sodrochs.

 ¡Qu'es d'alegre el vermar tot lo sant día!
arreu el most degota dels cubells
y apar qu'amb ell en ratji l'alegría
que reforsa lo cor dels jovencells.

 Horabaixa, entre verbes y rialles,
los cups de portadores ben reblits,
a la vila s'en van contant rondalles,
truyosos com aucells del niu exits.

 Y sonant castanyetes y guiterres
arriben jovensanes y guerrers,
y el perfum de la sava de les terres
s'escampa ab les tonades pe'ls carrers.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

 No vull segar del món les sementeres,
no vull que'm besi més son vent fatal:

vull sentir per los boschs y les riberes
la potent alenada del mestral.

 Y en mitj d'aquesta terra benehida,
baix de l'inmensa volta d'aquest cèl,
vull que fassa'l meu cor llarga dormida
qu'el past y el renovell de sol a rèl.

 So'n Cladera — 1898.