Avuy, per primera vegada després de ta mort, som anada a fer una volta llarga pe' camp. Era l'hora qu'el sol s'en va a la posta; aquella hora dolça y quieta que allarga l'ombra dels arbres y fa les anyoranses més fondes, les amors més vives, les tristors més intenses...
Com el cor y el pensament eren amb tu, t'he sentida prop. He sentit com si ta má piadosa, condolida de la meua desolació y esquexant els crespons que cubríen el meu esperit, l'embolcallás ab la color moradenca de l'horabaxa,... y he plorat; mes no llágrimes cruels y renoueres, calabruxades de temporal que carreguen el cap sense alleugerar el cor, sinó llágrimes humils y callades, que vénen a esser l'oli sant que ungeix la pena y la consagra.
Emilia, Emilia! ¡Que de recordances desperta per mí la teua mort! Converses trencades, confi-dencies a miTj fer, projectes que no's cumplirán... De vegades sent un fort impuls de comunicarme amb tu, y tot seguit m'adon de que ja no hi ets: de que ja no'l veuré may més en aquest món; y pens en tan bones estones com passávem plegades: pens en tes cartes, que ja no m'en arribarán pus. Ah! les que'm son romases, com estela del teu esperit ardent y apassionat, jo les guart, com una relliquia. ¡Deu t'haja pagat el bon afecte que m'has tengut y que jo no merexia!
¡Quin cor el teu! Gran y bo com el sol qui nos escaufa, senzill com una floreta del camp.—«El món no es fet per la meua mida, (m'escrivíes encara no fa un any): no arrib a definir si es massa ample o massa estret; pero no m'hi sent a pler.» — Y Deu el t'ha baratat per un altre millor. Allá, en el cèl, haurás trobada la plena correspondencia a tos afectes y la pau del cor, que en aquest món mesquí cercares debades. ¡Venturosa tu!
Sembla que Deu vulga purificar mos afectes més íntims de tota part material, per dexarlos axí més vius y lluminosos. Solament dins el cercle de les meues amigues, ¡que de dolços lligams he haguts de rompre! De tres qu'en tenía, una d'elles —¡beneyta sia la seua memoria!— ja de bon'hora me dexá, per entrar dins un claustre; a la segona, ay! se li apagá la llum de l’enteniment. L'altra eres tu, ¡ma bona y anyorada Emilia, que tant t ’eres identificada ab mí: y t'en ets anada... a no tornar!
Jo no t'he poguda donar la besada de despedida, y mon cor s'es escruxit al rebre la nova fatal que com un llamp de veu esquerdada l'ha ferit de plê, dexantli la senyal per tota la vida. Jo no aufegaré el teu recort dins el brugit y les rialles: res d'axò m'aconhorta, y allá ahont n'hi ha, sempre m'hi trob esterna. Ton recort será ab mí; y dins la pau y quietut de ma cambra, malavetjant a encobehir aquesta soledat que m'ha tocada per companyía, t'enviaré flors y garlandes d'aquelles que brosten en les regions de l'esperit y vessen son perfum més allá de la fossa. Axí, ab les bones inspiracions que tu m'obtengues, establirem una nova comunicació, fins y tant que nos retrobem altra volta, per escoltar el cántich, no ja d'aquesta lira terrenal que venturosament ens acoblá, sinó l'himne d'harmonía eterna que canta la gloria de Deu tres voltes sant...
II
A Ciutat, Janer - 1905.
¡Quin retorn y quina arribada a-n aquesta ciutat, ahont ja no't trobaré!...
La derrera vegada que hi vaig venir per uns quants dies, feya poch qu'eres tornada de França. ¡Que de coses me contares, y com m'obrires el teu cor, en les estones de dolsa intimidat! No'n teníes prou encara, d'haverme escrit cada dia, quant eres allá lluny.
Altra volta'ns haguérem de separar. Tu t'en hi anaves a passarhi l'estiu, a Valldemossa, a la muntanya ombrívola: jo m'en tornava a Lluchmajor, a la planura assoleyada... El dia abans, vaig anar a la caseta de Porto-Pi, a passar el capvespre amb tu. Dins aquell jardí tan alegre, oretjat per l'embatol de marinada, y que pareix just fet aposta per esplayarhi el cor, refermárem la nostra conversa, que may tenía fi.
Allá nos despedírem: —¿M'escriurás?— T'escriuré; y tu a mí: a reveure!
Escriure sí: però reveure... ¡may més en aquest món!
¡Deu meu, y que hi som romasa d'enderrer!... ¡ni un mot, ni una besada més,... ni tan sols una estreta de má,... y t'en ets anada pera sempre!
D'ensá que som a dins ciutat, no puch estar que no pens en tu. No m'hi sé avesar a-n aquest buyt que aquí'm rodetja.
Hermosa es a mos ulls aquesta ciutat, com ho es un pinar conegut y estimat de tota la vida. Però quant la destral del llenyater ha esvahida aquella vorera per hont solíem anar sempre, y n'ha trèt el redòl de pinotells embellit per una dolsa recordansa, llavors un ayre de buydor desolada s'estén per tot el bosch, y ja no'l tornam trescar may més sense anyoransa.
No m'ha bastat cor de passarne, per davant ca'teua: aquell reconet alegre y delitós ahon tan sovint jo anava. No n'he volguda passar: es massa trista sense l'aucell la gabia.
Una vegada no més hi som estada, després de la teua mort: el dia del dol. Però llavors hi volatetjava encara la teua ombra. Allá s'hi era aplegat el floret dels qui't conegueren y t'estimaren... Espiretjaven els ulls; gemegaven els cors: tot era ple de recordanses teues. Y aquella onada de fonda simpatía, el passar remorosa per dins l'alberch abandonat y buyt, me feya bé, en mitj de la meua desolació.
Ara tornam estar escampats, cadascú pe'l seu vent,... y tot sembla igual que abans. Però no: tos bons amichs, Emilia, al acabar l'absolta, no hem apagada la candela. La feel y bona amor que't servárem, encara crema y cremará per tu, mentre'ns romanga un alê de vida.
Descansa en pau!
III
Lluchmajor, Mars—1905.
Son passats quatre mesos, de la teua mort ensá. ¡Quina mudansa qu'ha fet tot per mí, desde llavors!
D'aquells delitosos entusiasmes d'un temps, encara en neix qualcun a dins el meu redòl; però no duren una roada.
No poden trèure bruy, perque no posen rèl.
A les penes sí que les sent, ara més que may,bategant vives. Es que les penes y amargors s'hi congrien més, dins la soledat y el silenci; y l'entusiasme prest defalleix y mor, si no se comunica. Li'n pren com a-n el foch, qu'aviat s'apaga, en no tenî espiray.
En dia que m'he creguda estimada y compresa, el meu esperit ha ubert qualque poncella, qu'ha exhalat un alê de perfum. Les roses d'ara, horriblement apilotades, se sequen abans d'obrirse. Y es qu'el roser, mancat de saba, no té forsa per badarles.
T'en volía fer un ramell,... y ho deix anar. Aquestes roses no servexen.
Pensaré en tu: t'estimaré, te comanaré a Deu com fins aquí; y per ventura, amb la llunyedana claror d'auba qu'ara enfosqueix el dol present, tornará revenri l'inspiració d'altres diades.
_(page_175_crop).jpg)