Poesíes mallorquines/Recordances (a na Pepeta Pons)

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 53 crop).jpg




 Recordances


 A la memoria de la meua amiga
 del cor,
Na Pepeta Pons.



 Dins aquella boirina lluminosa
del temps ja llunyedá de l'infantesa
ton recort, dolsa amiga, se destría
com llantia del altar a dins l'iglesia.

 ¡Com no t'he d'anyorar, si érem germanes
d'esperit y de cor!... si de ninetes
agermanades sempre, compartirem
un meteix joch y una meteixa feyna!

 Tu, plena de bon seny y delicada,
desbaratada jo y de vida plena,
entremesclares amb mon jochs de nina
uns altres jochs que fan sentir y aprendre.


 Gentilment esquisida la teua ánima,
de tot lo vá avorries les flaqueses,
y en les nostres converses may mesclárem
festetjaments ni flochs ni banderetes.

 De bondat y bellesa enamorada,
lo bo y lo bell me dares a conexer;
y per tu'l gust de l'art y la poesía
de petitona ensá ja vaig concebre.

 Y a l'edat descuidada en que les nines
lo que diuen encara no comprenen,
noltros dues gojoses recitávem
comedies den Ferrá, gloses den Penya.

 El Pi de Formentor tu repetíes
amb veu qu'encara son a mes orelles,
y d'aquell arbre august, demunt l'altura
triumfador dels vents, tenía enveja.

 Trescant les valls de Valldemossa y Sóller
hont natura tan bella se desplega,
a sos encants el nostro cò's badava
com se bada a-n el sol la flor vermella.

 Mes la mort t'en dugué, quant més la vida
amb sos rosats miratges te somreya
més encara que a mi, que m'endolava
robantme pera sempre ma mareta.


 Dues voltes va entrar a dins ca'nostra
ferint de cop traidor y per l'esquena
y dexanthi sa trista acompanyada
de gemechs y negrors y llargues vetles.

 Veig, com si fos avuy, la cambra trista,
de gent enrevoltada y de candeles,
y ma mareta en mitj, com una santa,
amb augusta quietut, morta y estesa.

 El blanch mantell del Carme la cubría,
encreuades ses mans color de cera;
y aquell gran fret que vaig sentî al besarla
encar ara'l me sent gelar les venes.

 En mitj del fort esgaly que m'astorava,
ni un suspir ni una llágrima me queya,
y encara sent l'espetegar dels ciris
y el resar de les dones que la vetlen.

 —«¡Dexaume reposar, que estich cansada:
no som morta, es que dorm, (semblá que deya):
penosa ha estat ma tasca, y Deu me crida:
dexaume reposar, tranquila y freda!»

 Reposa eternament, reposa, ¡oh mare!
tos fills ta recordansa beneyxen,
y per guardar ton sò, ran del sepulcre,
de llágrimes y prechs farem cadenes.


 Sols vull qu'estiga ta amorosa ullada
d'allá d'allá sobre tos fills sospesa,
y si en l'aspre desert me veu retuda,
dolç conhort y coratge m'infundesca.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

 A tu també per la derrera volta
un vespre trist, amiga, te vaig veure
just poncella qui's mor; tant y tant blanca,
que tota blanca't veig dins tant de negre.

 ¡Oh anyoransa de tu!... ¡quantes vegades
t'ha criada el meu cor, ple de tristesa,
y cap a tu s'han allargat mos brassos,
sols el buit desolat poguent estrenyer!

 Si a-n el pes de la pena o l'anyoransa
mon cap com les espigues se dobleta,
¡que de trist li es trobar, oh dolsa amiga,
en lloch de ton pit blan, la buidor freda!

 Y quant m'he vista empesa y encalsada
pe'ls oratges del cor, just fulla seca,
¡quina falta m'ha fet ta má segura
per senyarme'l camí demunt l'arena!

 ¡Oh, si devora mi t'hagués tenguda,
si te sentís y't vés, com primé't veya,

 hauría obrat millor, y amb més coratge
pujaría ara amb tu la costa dreta!

 Perque es aspra la costa, y son fexugues
les penes si un tot sol les du a l'esquena;
¡y es tan consolador qu'una má amiga
mos ajut amb l'esfors de sa tendresa!

 Quinze anys no més tenía quant morires,
y lo que en tu perdía no vaig sebre:
era jo'l pinotell que tu empeltares
y que tardana ha trèt la pinya vera.

 Y ara son fruyt no té una má que'l culla,
y cau ubèrt y sech entre l'herbesca;
els caminants qui passen el trepitjen...
y just té per amichs sol y serena.

 Valldemossa, Setembre, 1898.