Poesíes mallorquines/Dijous Sant

Dijous Sant


Per les voltes del temple gegantines,
per finestrals y arcades plens d'encant,
passen ecos secrets de veus divines
que pe'l silenci diuen: «Dia Sant!»

Les llanties y candeles, qu'una a una
escampen dins les ombres sa claror,
devant l'Hostia, més blanca que la lluna,
tremolen consumintse de tristor.

Y entren estols de gent tota endolada
que se postra devant el Monument,
y de los cors s'axeca la volada
de l'oració que munta al firmament.

L'encens queda surant per les altures,
y l'oratge que passa pe'ls portals
suspèn son alenar... Les esculptures
par qu'acalin les testes ideals.

Una canturia trista, acompassada,
qu'apar l'augusta veu del Sagrament,
per dins les naus se fon, com la tonada
qu'en la nit per la vall se va perdent:

— «Per assaciar llur fam queya la mayna,
quaranta anys pe'l desert dantlos camí;
y ells tregueren l'espasa de la vayna
y blasfemant s'alsaren contra Mí.»

«Del poble s'estengué la dolentia,
y la culpa dels pares va portar:
fou sa gloria fenás que dura un día,
y ara sos ulls s'exuguen de plorar.»

— «La desventura cruxirá los ossos
del poble renegat que'm defugí:
y dins les propies dents se farán trossos
les llengües que parlaren contra Mí.»

« —¡Senyor! de l'ira teua la grandesa
merescuda tenim: t'havem ofès...
nos consumeix y avincla la tristesa,
mes per salvarnos ¡ay! no podem res.»

«¡Senyor! gira tos ulls, mira tes obres,
mira aquells per qui Tu vares morir;
y si envíes el sol per richs y pobres,
¡pietat del poble teu, pietat de mí!»

— «Pacient com lo pastor que'ls anyells mena,
mos fills per tes dresseres menaré,
y com eura entre runes a balquena
a l'ombra de tos temples crexeré.»

Tal parla del Senyor la veu augusta,
tal del poble la veu va contestant;
y par que'ls ecos en la calma adusta
per les naus repetexen: «Dia Sant!»

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Ja per devant les portes del santuari
passa en tropell el poble pecador,
com aquell d'Israel qu'en el Calvari
s'empenyía per veure'l Redemptor.

Ja desfila la llarga acompanyada
de banderes y llums y penitents,
enfosquint los carrers, acompassada,
remorosa com l'aygua dels torrents.

— Ja del Mártir onejen les banderes,
de la Creu el misteri resplandeix,

guanya el dolor les celestials esferes,
lo que David cantá ja se cumpleix.—

Ja's destría entre boyres la figura,
ja a tots los cors arriba sa dolçor,
y passa com onada d'amargura,
alçant per tot arreu fonda maror.

Y com engronsa el vent un camp d'espigues,
axí mou Ell lo poble compatit,
perqu'Ell té més perfum que les garrigues
y brolla aygua d'amor son cor ferit.

— Doblega, arbre elevat, ton alt brancatge:
fe't blan ¡oh dur llenyam! pera'l Senyor:
¡claus ferrenys qu'heu estat son herevatge,
espines de son cap, dauli dolçor!—

Y aquella multitut agenollada
alsa brassos y mans cap a son Deu...
Y apar qu'Ell, ab dolcíssima mirada,
responga: «Te perdon, ¡oh poble meu!»