Poesíes mallorquines/Cansó de les altures

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 33 crop).jpg




 Cansó de les altures


 Si vas com jo enderrer de llum més pura,
 si t'acuba aquest baf.
dexem la malaltissa polsaguera
 dels calitjosos plans.
Pujem, pujem plegats a l'alta serra
 hon tot es bell y sá,
hon s'estenen pe'ls tronchs les barbarelles,
 les eures pe'ls cimals.
No temis los reclaus ni les caygudes
 per l'aspre penyalar:
la terra allà no embruta ni es fangosa,
 la pols no puja tant.
Y quan l'ombra s'estenga y l'estelada
 comenci a espiretjar,

demunt la terra dura y sanitosa,
 devall l'espès brancam,
¡quin bon dormir, ma vida, que hi faría!
 ¡quin sò tan reposat,
fins que la piuladissa matinera
 y el picarol llunyá
y el marruquetj de los coloms selvatjes,
 dolçament arribás!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
També amb dolces paraules, vida meua,
 te vull marruquetjar,
y del gentil pollar a l'ombra fresca,
 a l'hora que'l sol bat,
los ulls dins los teus ulls, te cantaría
 cansons d'enamorar:
cansons jamay sentides, may apreses,
 cansons que ningú sab
y en l'aire van surant com a tonades
 del bosch o de la mar!,..
Com l'aygo de la font que gota a gota
 en l'ombra's va escolant,
axí la vida, dolsa, passaría,
 axí s'escolará...
Y quant s'alsin los vents y la tempesta
 arribi gemegant,
tot estimbant per los negrenchs abismes
 los arbres y el rocam,
y esqueix el llamp les poderoses soques,

 los abrinats cimals,
esbarts y remolins de seques fulles
 veurem giravoltar
que s'encalsen, s'apleguen, se separen,
 sense aturarse may...
com s'esbarría y cau y giravolta
 el pobre cor humá.

Veurem l'aygo qui cau, negant la terra,
 les comes y los plans,
amollarse en torrents desde l'altura
 amb esglayosos salts.
Veurem abaix la mar y l'aspra costa,
 la costa d'intèns blau.
Jo vull mirar les ones com s'en vénen,
 vull creure com s'en van,
tot engronsant les combatudes barques
 de blanquinós velam,
negretjant dins la blanca sabonera,
 amb la maror lluytant.
Mirarem com s'axequen, com s'afonen
 y's tornen adressar;
sentirem els gemechs de sos cordatjes,
 els cruxits del fustam,
els espantosos crits dels qui naufreguen
 batuts pe'l temporal.
L'ona gegant s'en vé; los embolica,
 contra'ls esculls los bat...

y los deixa esbaltits, damunt la platja,
 malmesos... ulls badats!...
y los volten, giscant, les aus marines,
 famolenques de carn!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

¿Per que los ulls acluques, perque plores?
 perque gires el cap?
¿no sabs qu'axó es imatge de la vida,
 que'l mon es ampla mar?
que no arriben les ones a l'altura
 ni'l dol puja tan alt?
Cerquem, aviat, cerquem les altes sèrres
 hon tot es bell y sá,
hon s'esténen pe'ls tronchs les barbarelles,
 les eures pe'ls cimals.
D'allà alsarèm a Deu nostres pregaries
 pe'ls vius y pe'ls negats...
¿Que mos podrá faltar? ¿que hi mancaría
 en mitj de tanta pau?
Tan sols les blanques, falagueres ales,
 les ales per volar!

 Valldemossa, Agost 1900.