Poesíes mallorquines/L'amor

 L'amor


 Vengueres ab tes ales de llum y d'esperansa,
poètich com la lluna, un vespre de bonansa,
 alegre y trist, com música,
 vessant el teu tresor:
el teu tresor de penes, de somnis y ventura,
qu'es aliment de l'ánima, roada de frescura,
 que tu en l'espay escampes
 y brufa el nostro cor.

 Per uns ets floridíssim jardí de primavera;
 per altres mar terrible
 sens fons y sens ribera,
d'encisadores aygues qu'amarguen con la fèl.
Per mi totduna fores alegre lluminaria,

 y lluna y sol qu'omplía
 del món tota l'amplaria,
estel de llarga coa qu'atravessá mon cèl.

 Mes, ay! som com l'oruga
 quant romp sa presó trista,
que vol posar les ales ahont posa la vista,
y fuig, se pèrt dins l'éter d'esplèndida blavor;
 però no be's remunta,
 com cau tota aglassada;
axí en l'ardiment jove y foll de ma volada,
me sacorrá les ales el raig de la claror.

 S'escolarán les hores, y passarán los dies
duguent en sí mudances, tristeses y alegríes;
 mes tu dins la nostra ánima
 viurás eternament.
Be sé que desespera, qu'es dura y amarganta
la sempiterna lluyta de la passió geganta
 qu'engruna dins sos brassos
 lo pobre enteniment.

 Fins a tal punt tos llassos
 subjecten la criatura
 que si per sort ta imatge
 sobre'l séu cor s'atura,
en va nostra superbia s'en vol alliberar.
¿Podrá pintar la flama cap mágica paleta?

L'inteligencia humana es curta y es estreta
per explicar ta forsa, immensa com la mar.

 ¿Com pot de tes cadenes
 deslliurarse la terra,
si fermen y si tallen més que afilada serra,
si vida y esperansa nos vénen de l'amor...?
 A tu, qu'ets fe y llum pura,
 torrent d'idèes nobles,
a tu, qu'ets poesía, t'aclamarán els pobles
del Cel y de la Terra per rey conqueridor.