Poesíes mallorquines/Morta! (de na M. A. Salvá)

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Poesíes mallorquines (1905) (page 167 crop).jpg




 Morta!


 Nova tomba s'es uberta
per l'amiga de mon cor,
fent dins ma vida deserta
revenir la font del plor.

 ¡Bé l'he plorada de dia!
bé l'he anyorada a la nit!
Lo que l'amistat unía,
la mort ja ho ha departit.

 Poch a poch tot hom me dexa:
mon cor de saba era plê,
y vé la mort, y n'esquexa
les branques de més podê.

 Valga que la Fe aconsola
les angoxes del penar:
mare que'ls fills agombola
fent somriure y reposar.



 ¿Que hi fa si aquí trobam guerra
y dòls y amargors de fèl?...
Com més s'enfosqueix la terra,
més estels hi ha en el cèl.

 Si ma vista allá s'enalyra,
al cèl giraré mon cor;
jo no la vull mirar gayre
la terra ahont tot se mor.

 Es tan curta aquesta vida,
que posarhi'l cor no cal:
bona o mala, es prest finida
la nit que's passa a l'hostal.

 Y per arribâ a l'estatge
del gran Be qu'hem de fruir,
l'estretura del viatge
bellament se pot sufrir.
 ★ ★ ★
P'el camí de l'anyorsansa,
una avuy, l'altra demá,
cull les flors de recordansa
de la gent qui m'estimá.

 Y allá d'allá la barrera
que tanca la freda mort,
es tanta, ja, qui m'espera,
qu'el pensarhi m'es conhort.
 ★ ★ ★



 Emilia, la Poesía
canta y plora avuy per tu:
¿y a sa veu no hi respondría
ab ma veu, que'l plant s'en du?

 M'he sustrèta qualque estona
a mes pregaries y plors
perque a la teua corona
no hi faltin mes pobres flors.

 Corona d'amor n'es ella
que, parlant del mèrit teu,
recorda l'altra més bella
qu'al cel t'haurá feta Deu.

 Tal recort y conformansa
n'es la gota de consol
que fa dolsa l'anyoransa
dels que duym aquí ton sol.

 Per l'estela qu'has dexada
s'envola el cor cada punt;
mes, per seguir ta volada,
cal ferse amunt... ¡molt amunt!


 María Antonia Salvá