Poesíes mallorquines/Les ombres

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 71 crop).jpg




 Les ombres


Me plau, m'enamora la nit encantada.
 La terra abrigada
p'el gran mantell d'ombres s'adorm cada día:
callau, escoltaula, sabrem que somía...
 Jo may dormiría..!

¿Sentíu la mar fonda? ni un'hora reposa:
 may sé ¡quina cosa!
si canta o gemega, si plora o remuga...
¡No cridis, mareta, que res se belluga!
 La nit es poruga.

Les boyres parexen immenses falgueres
 de grans cabelleres,
fantasmes que volen o blanchs esperits:

dos monjos llarguíssims su-ara hi he vists:
 semblaven més trists!

Tu, lluna, llenegues, no corres ni balles;
 p'el cel t'en devalles
y a l'auba t'hi colgues, com au dins son niu.
També p'el cel ample gosau o sufriu?
 ¿me veys? ¿me sentiu?

Digaume, estrelletes, candeles divines,
 ¿sou flors pelegrines?
¿sou cors que despresos vagau sense amor?
Beuría a glopades la vostra claror:
 té tanta dolsor!

Els llibres ensenyen que arreu brostau vida:
 es cert?... es mentida?
es ver que la terra pe'ls aires redòla?...
El cap de les nines ¡aquest sí que vòla
 ben lluny de l'escòla!

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Del cel y la terra les ombres prest fugen
 y en l'anima hi pujen;
com més ella es pura, més negres s'hi fan:
que l'espay es ample, y l'ánima es gran...
 Més sòls naixerán!

 Son Cladera — Abril, 1902.