Poesíes mallorquines/Maror

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 101 crop).jpg




 Maror


 Vench y m'assèch, quant mor el día,
ran de la mar; sent sa ramor:
si tengués ales, volaría
per l'ample espay cercant claror.

 En va, dins l'ombra de la vida,
cerch un estel que'm doni llum,
destriant lo ver de la mentida,
lo qu'es calor de lo qu'es fum.

 Son les ventures papallones,
y es el penar com la maror,
qu'en que's condorma per estones,
redola sempre, com les ones,
com l'esquirol bellugador.


 De molts de cors de moltes nines,
que més que cors son encensers,
brosta l'amor plena d'espines
com la poncella dels rosers.

 Y molts de cors d'homos y dones
son llibres vells d'intrincats fulls;
y ánimes belles, humils, bones,
son fondes mars plenes d'esculls.

 El còs es gabia enganadora
que té catiu el pensament;
mes ¿què desitja y qu'es que anyora
aquesta aranya filadora
que tant com tix se va estrenyent?

 No sabrá may la criatura
qu'es bo y dolent, petit o gran:
sos pensaments, a la ventura,
com la maror que may s'atura,
redolarán... redolarán...

 Portopí, 1903