Poesíes mallorquines/Sa mula des tranvía

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 117 crop).jpg



 Sa mula des tranvía


 ¡Quina pena que'm dóna cada día
veure passâ sa mula des tranvía!...
 Me direu qu'un tranvía amb una mula
en lloch de caminâ, creys que recula;
y axó me fa pensâ (¡mirau ses coses!)
en mí, qu'estir es carro de ses gloses
 y trob cada terròs...
qu'havê de rossegâ tota soleta
 un embalum tan gròs,
es volê fermâ es vent amb una veta.


 Té es Blanco y Negro antich, a sa portada,
un'abeya qu'a un cotxo va enganxada;
y jo, quant la mirava, sempre deya:
— Ses gloses son es cotxo; jo s'abeya.
Y per cert que no m'es gens agradable
essê un animaló tan despreciable;
casi casi estim més essê sa mula
que al manco val doblés y no marmula
com s'abeya, tan mala cantadora
com jo som una mala glosadora,
y sé cert qu'es meu vers a ses oreyes
ha de sonâ com un rum-rum d'abeyes.
 Però ja sent es públich que'm marmula
perque encara no esplich lo de sa mula.
Es que tench un capet... sense barrera.
Unes aletes té de papayona,
y empre es vol, y roda, y fa voltera,
y fins qu'es lluny, molt lluny, no s'en adona,
 deba que debana...
— ¿Que fas?— un temps me deya sa germana
 que prop de mí dormía:
— Desembuy pensaments,— li responía-
Y axí, com certa dama un poch vayvéra
 que conta sa rondaya
que desfeya en sa nit, maya per maya,
lo que de día feya amb gran veréra,
jo, a s'enrevés, es vespres, aclaría
lo qu'havía embuyat de bell de día.

— ¿Y sa mula? —direu— ¿has tornat loca?
— Digau lo que vulgueu: som una soca;
y encara que'm pegueu amb sa destral,
 no'm fareu gens de mal;
que avuy en día, ja tan sols m'importa
que no toch es dolô a sa meua porta,
que no'm manch un duret dins sa butxaca,
y que ja qu'a la mort ningú l'atura,
m'agaf, al manco, amb sa conciencia pura
y p'es camí del cèl no fassi flaca.

 Y ara anem a sa mula,
qu'es sa que va davant en es tranvía.
 Com l'han desengaxada, dalt sa costa
que puja cent vegades cada día
y per martiri séu es feta aposta,
poch a poquet, cap baix, esbrahonada,
devalla tota sola pe'sa vía,
per posar-se a-n es jou altra vegada,
tan tranquila y humil y resignada
que més d'un penitent l'envejaría.
 No hi ha perill que fuja,
 tan grossa es sa fatiga!
ses cames de derrera li fan figa:
y lo bo es que, quant puja,
talment sembla una bistia de primera:
 ¡lo que pot sa llandera!
 ¡què de molts n'aguaría

més xèrechs que sa mula des tranvía!
 ¡A quants un animal pot donâ exemple,
que no's mostren humils, ni dins es temple!
Avuy s'impiedat ja es un ofici!...
¡mesquina humanitat, sempre dolenta,
sempre freda p'es be, y tan sols ardenta
per tot pecat, tot mal, tota injustici...
y que com més se bolca dins es vici,
més encara demana y més se quexa!

 Ben sovint, esglayada,
 me dich a mí metexa:
— ¡No sé com Deu encara no s'afarta
d'aquesta gran llocada renouera,
y acabant sa paciencia, es millô día,
no la juga a la sort, sobre una carta!
Y sa má omnipotent veig, que l'afèrra,
y una granera alsant, a granerades,
la pobra humanitat feta una coca,
dins ses calderes de l'infern aboca,
fins a essê caramulls, ben estibades:
y aviat fan fregitina y sabonera,
amb tal baf y pudô de carn de vas,
qu'en Barrufet y tot se tapa es nas.
Remenat tot, remuya sa granera
dins aquell such o pasta sanguinosa;
y com si tinta fos, amb escriptura
 disforja y lluminosa

escriu sa má de Deu damunt la Terra:
— «En tot lo mon no hi queda podridura:
ben adesat roman aquest planeta:
¡la terra on vaig morir, la vuy ben neta!»
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
¡Mirau si m'ha despert sa fantasía
veure passâ sa mula des tranvía!

 Juny, 1901.