Poesíes mallorquines/Tres cansons

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 61 crop).jpg



 Tres cansons

 I

 CANSÓ DEL VENT

 L'oratge diu: —Jo aplech les nuvolades
qu'amb sa calor ardent no fon el sol,
y murmur més cansons y més tonades
que no'n canta per maig el russinyol.

 Ajèch, passant lleuger, favars y espigues,
y'm bolch sobre'ls fullatges atapits
dels pinars y les hortes y garrigues,
com per demunt les eres els petits.

 Trebuch y afons les barques qui naveguen,
fent cruxir y trencant son costellam;

y los gemechs y crits dels qui naufreguen
escamp, de la maror ab l'etern clam.

 Mes no sempre ma veu es esquerdada;
també li fas cansons al amor pur,
y si a mon pas ressona una tonada,
per escoltarla, mos alens atur.

 Dolsos perfums escamp y sons d'esquelles
per les valls fondes en la fonda nit,
y hi remoreig baxet mes cantarelles
com infantó qui parla condormit.

 Jo sé tots els secrets; escolt les coses
que's diuen a l'orella'l estimats,
y en silenci los bes ses boques closes,
sos lluminosos ulls enamorats.

 Volatejant devall per dins les mines,
a-n els suats miners donant consol,
y cant y folg y rich amb les fadrines
y sos cabells embuy y acaragol.

 Quant clou la sòn, al vespre, ses pipelles
y els còssos purs demunt els llits abat,
vol callant, y no's ponen les cabrelles
com ja cant entre'ls pins lo qu'han somiat.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·



 II

 CANSÓ DEL SOL

 El sol respon: —Los núvols que tu aplegues,
amb la meua calor jo los separ;
y pe'ls malanats náufrechs que tu aufegues
jo som vida y consol en terra y mar.

 Tristes, quant vas alloure, son les hores
dins los humils fogars, dins los castells;
les roses que jo bad, tu les esflores,
que no més de desastres fas ramells.

 Bramulant per dins mar, tes alenades
fan gemegar les naus, fins a-n els ports,
y les ones d'escuma enmantellades
son les fredes mortayes dels teus morts.

 Als cimals y les branques que tus esquexes,
jo los donava el florejat vestit;
derrera tu, planys y gemechs sols dexes,
y jo per tot lo món som benehit.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·



 II

 CANSÓ DE LA MAR

 — Som bella (diu la mar), harmoniosa,
y gran en la bonansa y la maror;
m'abriga el vent amb s'ala tempestuosa
y el sol de cabells d'or amb sa claror.

 En mí tot remoretja, canta o crida:
jo tench les sèt colors del arch-en-cèl,
y símbol eternal d'humana vida,
en mí tot es mudable, res té rèl.

 Jo som la font immensa d'esmeralda
hon se miren y abeuren cèl y món;
y com el sol ardent les flors escalda,
les naus, flors de la mar, jo les afon.

 Tench dies blaus y resplandors que céguen,
furiosos temporals, bramuls d'infèrn;
y mes gegantes ones tot heu séguen,
terribles fauç del segador Etèrn.

 Mes, quant arreu s'escampen les boyrades
com grans lleçons qu'entelen la claror,

par qu'onetgen llavors més reposades,
y es més dolça la veu de la maror.

 Com sobre'l llit callat el cor en guerra
vessa'l plant qu'en el món no han d'exugar,
tots els rius y despulles de la terra
a dins mon llit s'en vénen a espayar.

 Tench bells corals y perles amagades
y peixos y marischs per tot arreu,
y fondalars y còves sotaygades
ahon may arribarán claror ni veu.

 Tench morts que com a grans d'immens rosari
eternament redolen dins els fons;
les algues los serveixen de sudari
y el vent los dius absoltes y perdons.

 N'hi há qui van surant per les riberes
o los trèu la batitja p'els escuys,
escampades les flonjes cabeyeres
y l'esglay congelat en los grans uys.

 Y volten giscadores les gavines
prop dels morts que ningú pot enterrar,
y par que del cèl ratjen llums divines
sobre la blava tomba de la mar.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·


 Quant Aquell que fa'ls mons y los esqueixa
tot ser demunt la terra haja arrasat,
encara rondará ma trista queixa
dins el buit de l'immensa eternitat.

 Desembre — 1901.