Poesíes mallorquines/Gloses d'amor

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Poesíes mallorquines (1905) (page 83 crop).jpg




 Gloses d'amor


 I
 El cor es nau envelada
qu'el vent de l'amor empeny;
¡que l'exampla una mirada,
qu'una paraula l'estreny!

 II
 A tot cor qu'amor el mana
es en vá que'l prediqueu;
si no hi veu, no's desengana:
si's desengana, es que hi veu.

 III
 Com l'ametler pert sa fulla
per vestirse de blancor,
el cor d'una amô's despulla
per florir d'una altra amor.



 IV
 Sent en l'olor dels pins més fortalesa
com més el sol ardent los pot besar;
y pens qu'amor es sol que crema y besa,
y qu'el cor té perfum, com el pinar.

 V
 Tal com l'escorxada auzina
que poch a poquet se mor,
defalleix qualque fadrina
que porta escorxat el cor.

 VI
 Ella te va mirar, tu la mirares:
¿va esser mirar de pau, mirar de guerra?
¿Per què quant alsá'ls ulls tu'ls acalares?
¿o es qu'ella mirá'l cèl y tu la terra?

 VII
 Ets la penya marina que valenta
s'alsa entre mar y cèl com un altar,
y jo l'ona harmoniosa y transparenta
que gemegant d'amor la vé a besar.


 ¿No't ronda 'el cervell l'idea pura
com la sanch per les venes del valent?
¿y en el fons del teu cor, de roca dura,
no s'hi bada la flor del sentiment?

 ¿Arribará a vinclar ta fortalesa
l'onada minadora de l'amor,
com dels penyals roega la duresa
el sempitern batut de la maror?

 ¡Ah, sí! Com a l'escull de la marina
l'envest y brufa y tapa l'alta mar
dantli saba y olor de saladina,
¡axí l'ona d'amor t'ha de negar!

 VIII
 ¿Qui es l'home de ciencia que'm diría
per què fa estrays distints el foch d'amor,
y per què, quant pensam amb aquell día,
tu'l recordes ab goig y jo ab dolor?

 IX
 Si afalagava un temps la meva oreya
la remor de ta veu, tal aleteig
me pegava el coret, que casi queya:
y ara te sent com que sentî una abeya;

llavors, sense mirarte, sempre't veya,
y ara, per molt que't miri, may te veig.

 X
 Camí de nostra vida desolada,
mos trobárem tu y jo per un moment.
Quant mos hauría units una mirada,
una sola paraula, un mot fervent,

 mos separá per sempre una mentida,
una mica de fanch, un poch d'orgull;
y es, de llavòrs ensá, la nostra vida
camp arrasat on ni una flor s'hi cull.

 Y rich y plor quant pens que, ja enterrada
aquesta carn qu'ha estat nostro turment,
mos unirá en la fossa, tal vegada,
un calfret de la terra... un poch de vent...