Poesíes mallorquines/Ensomni

Ensomni


Quant tomba'l sol y se nega
dins la mar sa llum divina
y a poch-poch la pau llenega
per la vesllum opalina,

llavors del cor del silenci
s'alsa el cant de l'infinit
qu'apar que broll y qu'avenci
del fons de l'immensa nit.

Llavors s'axeca la llosa
que m'engruna y m'umpl d'esglay,
y el cor s'exampla y reposa
aletejant per l'espay.

Y's rabetja en les onades
d'una mar sense amargor
on néden escabeyades
les sirenes de l'amor.

Un cor escolt, qui batega
callat dins el pit del món
y dins el méu qui m'aufega,
me crema, m'abeura,'m fon.

Parpelletja en l'estelada
y revola dins la llum
de la lluna, adormiscada,
impalpable com el fum.

M'apar sentir la besada
d'un bes que no té retorn,
l'ardorosa bavarada
d'un inestingible forn.

Y el temps passa, y el brugit
de la vida me desperta:
ulls esglayats péch un crit,
y apesarat l'esperit
segueix sa ruta deserta.