Poesies catalanes (Monserdà)/Amor de mare

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

AMOR DE MARE


Dedicada á la que 'm doná 'l ser, á la que formá mon cor,
á la que ab l' alt exemple de sa vida de maternals
sacrificis, me la ha inspirada.


PREMIADA AB LA FLOR NATURAL EN LO CERTÁMEN D' ARENYS DE MAR DE 1887


I

La Mariona te un fillet,
á qui estima ab tota l' ánima,
y un marit que á la taberna
paça més horas que á casa.

Desde 'l punt que surt lo sol,
ñns que la nit es entrada,
la mare entre munts de borra,
dins d' una quadra treballa.

Quan ne retorna á sa llar,
no te sa tasca acabada;
puig que en altes hores cus
recelantse com un lladre.

Lo diner de son jornal,
prou l' ensenya com lo guanya,
lo que treu d' hores de nit,
sota rejoles l' amaga.

Si l' espós no l' ha vist may,
lo fill l'ha vist cent vegades:
— Per qué, diu, tenint diners,
passém tantes penes, mare?

Corren los dias del any,
y ve Nadal y ve Pascua;
¡bé ho disfrutan los vehins!
¡tots menjan galls menys nosaltres!

Y ¡si al fi tinguessim foch,
en aquelles nits gelades!
¡Filtra tant lo fret d' hivern
per la roba trocejada!

¡La fogona sens carbó!...
Lo pá ¡tan escás á taula!...
¿Per qué guardeu los diners,
si tantes coses nos mancan!

La mare per son entorn,
gira inquieta la mirada,
y abraçantlo estretament,
li diu plorant ¡calla! calla!

II

Ja es tot un home 'l ninet,
y una velleta es la mare;
si no es vella per los anys,
ho es per angoixes y llágrimes.

En un llit de quatre pots,
dies fa que jau malalta,
tabernajant lo marit,
tan sols lo fill es qui guanya.

Al retornar del treball
ab tristor al llit s' atança:
— Vos vareig fe' un sagrament
que l' hora de rompre es ara.

Hem paçat dies sens pá,
hiverns, sens carbó, ni manta,
y ja may toqui 'ls diners
que quatre rejoles guardan.

Mes lo metje ha dit avuy,
que la miseria 'us acaba...
¡No us los demano per mí!
¡Per donarvos lo que 'us manca!

La Mariona s' ha astorat
al sentir eixes paraules:

—¡No 'n tocarás, ni un de sol!
¡Es ta mare, que t' ho mana!—

— Pero ¿per qué los voleu,
sí may d' ells n' heu de fer paga?
¡Vos morireu, mare meva,
tot sol en lo món deixantme!—

— Mes tu ¡no serás soldat!
¡Per la quinta, te 'ls guardava!
Y tot dihent eixos mots
á Jesús entregá l' ánima.

Octubre de 1885.