Poesies catalanes (Monserdà)/L'anell del mort

L' ANELL DEL MORT

BALADA FANTÁSTICA

Per sempre.

I

Ell era hermós y jove, — de noble cor,
ferm com los centenaris— árbres del bosch,
amant com tortoreta— junt al espós,
senzill com lo nin tendre— que creu en tot,.

Ella n' era bonica,— com somni dolç,
com ponçella desclosa— pels raigs del sol,
alegre com del auba — lo róç color,
débil com les aletes — dels papallons.

Desde nins s' estimavan,— ab tendre amor^
en sa aymada éll tancava,— tot lo seu cor;
un somrís de sa boca, — valia un món,
una mirada seva, — tornával foll.

La guerra sempre crua,— lo cridá un jorn;
los sagraments que 's feren, — los sap Deu sol.
— ¡Vull que m' estimes sempre!— deya éll conmós,
— ¡Sempre! repetía élla— com eco dolç.

Un anell, al antársen,— com á recort,
posá en sos dits dihentli— ¡Tanca mon cor!
y la nau va allunyarse — vers l' horitzont
y sa estela va pérdres,-del mar al fons.

II

Rera les aubes tristes,— dels jorns d' hivern,
venen les nits hermoses— del maig plahent:
als arbres sense fulles, — migrats y sechs,
segueixen les florides — dels atmetllers.

Rera les hores tristes — del dol cruhent,
la esperança marcida, — se reverdeix,
los recorts s' enmustian, — poch á poquet;
la jovenesa crida — ¡Joy y plaher!

La nina va aixugantne, — son plor de fel,
un altre aymant li parla — d' amor etern,
un altre cor batega— per ella ardent;
d' aquell que avans l' amava... — sols té un anell.

En son dit blanch y tendre,— hi ha restat ferm.
¡Tan ferm! que d' éll no 'l mouhen — eynes d' acer.

ni de doctors y clergues,— saber y prechs.
¡Allí está com l' argolla— que aferra al prest

Quan lo nou aymant parla, — d' amor y fé,
l' anell apar qu' escolta— pausat y quiet,
mes quan en ses mans belles,— estampa un bés,
l' anell se recargola— com fera serp...

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Los ciris de l' esglesia, — tots s' han encés;
la nina hi va ab poncelles — de taronger,
son núvi l' acompanya,— bó y somriguent;
la comitiva avança — per tots indrets.

Lo sacerdot espera— del altá' al peu;
ab clara veu comensa — lo sagrament.
En los ulls dels dos núvis — hi brilla un cel,
per acabar la boda, — resta un moment.

Es l' anell d' esposalles— que 's beneheix.
Lo núvi al dit li posa, — brollant de pler:
Mes ¡ay! al ajuntarse — los dos joyells,
la nina cau en terra, — fent un gemech.
L' anell del mort me mata--¡Perdó Deu meu!

Abril, 1885.