Poesies catalanes (Monserdà)/Set d'or

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

SET D' OR


PREMIADA AB LO PRIMER ACCÉSSIT Á LA FLOR NATURAL EN LOS
JOCHS FLORALS DE BARCELONA EN L' ANY 1883


No serveixen plata y or
pera comprar alegría.
I

No entench pas perque la mare
me deya de nit y dia
qu' en la estada d' aqueix mon
no hi ha may la vera ditxa.
¡Com que ja es un bon xich vella,
per eix cantó les enfila!
¡Be 'n soch jo una bona mostra
de que 's pot ser ben feliça!
Tinch un hort y una caseta,
que sembla una satalía,
fins hi tinch dos caleixeres

ab gerros fets de petxines;
cortinatje y cobrellit
tot voltat de randa fina.
Lo sol, quan apunta 'l jorn,
ab sos bells raigs l' illumina;
les roses del meu hortet,
li donan flayre qu' encisa;
la besa ab amor constant
lo ventitjol de marina,
y oranetes y pardals
damunt ma finestra nian,
y per gosar á pleret
d' eix paradís de delicies,
un marit que n' es enveja
de comares y vehines.
 Es gentil y ben plantat,
com la mes sapada alsina,
es lo mes destre fadrí
que travalla en forn de vidre;
es honrat com lo primer,
compassíu, com una nina,
sab de lletres com un mestre,
y fa almoynes y oheix missa;
y ab tantes gracies que té
la que mes á mi 'm captiva,
es... no 'us ho vull amagar,
lo molt y molt que m' estima.
¡Aixó es lo que mes m' envejan

les casades y fadrínes!
Y, encara no 'ls ho dich tot!
¡que algunes viuhen tant tristes!...
y no apar prou cristiá,
mostrá al que plora follies.
 Be 's prou cert que no som richs...
que 'l jornal, justet arriva...
mes si no 'm digués la mere
qu' hem de pensá en malalties,
de la escacés del diner
¡ni sols m' en recordaría!
¡Menys treball de pensá' en lladres,
ai ab lo que 'ls esmersariam!
No serveixen plata y or
pera comprar alegria.

II

Set anys fá que 'l marit meu,
se n' es anát á l' Habana
¡Set anys, que alento y que visch
perqué la dolor no mata!
¡Doll etern de m' alegria,
belles roses de mes galtes,
rialles de mos plahers
¿'hont sou que m' haveu deixada?
Diu, que per guanyarme or,

ha abandonat llar y patria,
que per mirarme feliça
en llunya terra treballa.
¡Si jo altre pler no volia
que 'l ésser d' ell estimada!
¡Si jo no volia altre or,
que al fons de sos ulls mirarme!
¡Ay ma caseta volguda,
quant y quant t' has trasmudada!
Ja los cants de m' alegria
no ressonan en ta cambra;
ja oranetes y pardals
en ta finestra no 's paran;
ja les roses del meu hort
no t' embauman ab sa flayre
¡pera que embellir lo niu
si l' au ja ha emprés la volada?...
 En la nit de mon dolor,
sols cada més hi llú una auba;
¡un sol instant d' alegria
per trenta jorns d' esperarla!
Mos ulls cansats de plorar,
miran sempre la mar blava;
part d' allá ¡lo goig! ¡l' amor!
part d' ací ¡dol! ¡anyorança!...
¡Ab quant plaher besaria
cada ona que vé á la platja!
¡quí sab si porta en son fons
qualque raig de sa mirada!...

Ahir nit des ma finestra,
com sempre 'l mar esguardava;
un gemech trist, ofegat,
me féu deixar de mirarla.
Eran marit y muller
que per ma porta passavan;
la pobresa y lo dolor
duyan pintats á la cara.
D' ella 'l trajo trocejat
malament l' abrigallava,
y, al pés del cos decaygut,
vacilava la petjada.
L' home estenent son bras dret,
sobre son pit va apoyarla,
y dihentli qualque mot
va estampá un bés en sa galta...
 Jo llançant un crit d' enveja
ma finestra vaig tancarne
¡mes encara 'l só del bés
omplia 'l buyt de ma cambra!

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Junt á mon tálam desert
plorant la nit he passada
!jo, aquí morint!... ¡éll sol!... ¡lluny!...
¡Malhajas set d' or! ¡Malhajas!

III

D' América 'l marit meu
n' ha arribat ja fá tres dies;
los que altre temps lo tractaren,
avuy, no 'l coneixerian!
Té encorvades les espatlles,
com avans sos ulls no brillan;
te trencada la color
y sols ab bastó camina.
 També blanchs son mos cabells,
y es ma mirada esmortida;
també ha trovat lassa y vella
la que deixá casi nina!
 Ab vint anys que ha sigut fora,
la joventut n' ha fugida;
ab tant or com ha portat
no 'ns pot tornar á somriure!...
 Ahir al cáure la tarde
volgué pujar á la vinya;
es lo dot que van donarli
los seus pares que al cel sian!
 En nostres jorns de ventura
era tot quant possehiam;
anarhi á passá' 'l diumenje,
tota la nostra alegria.
 Com á nins ajogaçats

entremitj dels ceps corriam;
lo qui atrapar se deixava,
un bés per cástich rebia.
 Ahi' al ésse' á mitj camí,
ja 'l va abatre la fadiga:
—No poden, mes flaques cames:
esposa, rahó tenias!
Hem perdut vint anys de penes,
¡hem malversat nostra ditxa!
si enrera pogués tornar
l' afany d' or ¡no 'm tentaria! —


Juny de 1882.