Poesies catalanes (Monserdà)/La vinguda del hivern

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LA VINGUDA DEL HIVERN


PREMIADA AB LA PALMA DE PLATA
EN LO CERTAMEN DE LA SOCIETAT AGRÍCOLA, CIENTÍFICA Y LITERARIA
DELS PIRINEUS ORIENTALS (FRANÇA) EN 1888


ELEGIA
¡Mare meva!

Ja vé l' hivern, encatifant de fulles
los amples caminals,
deixant al descobert, seques y grogues,
les branques dels parrals.

Ja vé l' hivern, portant, de fam batudes,
les feres cap al plá,
deixant l' espay sens vols de papallones
y 'ls moixonets sens grá.

Ja vé crudel matant ab ses glassades
poncelles y plansons,
brunzint lo vent en les vesprades fosques,
com neguitosos sons.

Ja vé ab ses tristes y pesades plujes,
ab sos borralls de néu,
sens l' escalf de la mare de ma vida
¡quin fret, quin fret, Deu méu!

¡Quin fret tan crú, en eixes vesprades llargues
rublertes de foscor,
hores en altre temps il·luminades
pe 'l flam de son amor!

D' aquell amor tendríssim que alentavan
les lluytes, y perills,
tenint per sol alé, per sola guia,
la ditxa de sos fills.

Amor inmens, amor de sacrifici,
d' abnegació sens fí,
amor que ha omplert de flors la vida mia
¡y ja ha finit per mi!

Amor ferm, com vell roure que no torçan
tormentes ni huracans:
¡trista de mí que l' he perdut per sempre!
¡tristets de mos germans!

Somnis de gloria que dins nostre pensa
un jorn hi fereu niu,
si no 'us veu la que mes ab élls gosava,
ja donchs ¿perqué serviu?

 
Si no 'us ha d' alentar en nobles lluytes,
lo foch de son esguart,
ni ensemps les gayes flors hem de flayrarne,
de les regions del art.

Ja may més de sa clara intel·ligencia,
no admiraré 'ls destells,
ni l' ánima mes gran veuré pintada,
al fons de sos ulls bells.

Ja més no gosaré lo raig de gloria
que omplia nostra llar,
quan vefant dolls d' amor y de tendresa,
veníala á alegrar.

Ja més no sentiré los grats efluvis
de son matern anhel,
flotant sobre mos fills, illuminantlos,
com un esguart del cel.

Ja no tindré qui en hores de bonança,
ab mí sia felís;
ni qui ab mes dol que jo, plori mes penes,
ni rigui ab mon somrís.

¡Oh, fills! no eix crit amarch de ma planyença
ab pesar escolteu;
ab l' amor que ma mare m' estimava
¡jamay m' estimareu!

Novembre de 1886.