Poesies catalanes (Monserdà)/Ma corona

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

MA CORONA
A ma idolatrada filleta en lo jorn dels morts.
PREMIADA AB LA LIRA DE PLATA EN LO CERTÁMEN DE SANS 1878


I


Dels arbres cauhen les fulles,
boyres cobreixen lo sol,
de groch se vesteix la terra,
lo cel de color de plom.

Del estiu y primavera
finiren los brillants jorns;
¿Hont son ses clares aubades?...
ses nits serenes ¿ahont?...

No ho sé... De l' ánima meva
s' han marcit hermoses flors,
en lo esplet de ma ventura
fera sega ha fet la mort.

Ans ta vinguda 'm dolía,
y avuy t' estimo, Tardor;
lo mantell de ta tristesa
falaga mon desconhort.

II

Corones de semprevives
avuy teixeien per tot;
també jo te 'n vull fer una,
filla hermosa del meu cor:

mes per tu n' es poch bonica,
pensaments serán les flors,
enllaçats ab les espines
que han brotat del meu dolor!

III

Per endolcirne les penes,
Deu l' olvit hi posa aprop.
¡Cóm endolcirne les meves
si visch tant sols de recorts!

¿M' estimas? me preguntavas
cenyint febrosa mon coll.
Demánau á mes nits tristes,
als meus jorns sense consol!

Miradetes de tendresa,
afalagadors petons,
entranyables abraçades
ue erau ma ditxa ¿ahont sou?

De les nits naixen les aubes,
de l' hivern ve lo temps bó,
en les branques despullades
reapareixen los brotons.

De lo temps á la lley fera
veig, Senyor, mudarse tot;
sols no 's muda ma desditxa,
sols no 's muda 'l meu dolor!

IV

Ans quan veya á mes filletes,
rialleres en folls jochs,
dintre de l' ánima meva
ressonava lo seu goig.

Jugan avuy ¡pobrissones!
y á mos ulls acut lo plor,
qu' en vá cerco entremitj d' elles
lo meu joyellet preciós! ..

¡Ja no hi ets, filleta meva,
ja no 't veig pel meu entorn,

somrient ab les joguines
causadores de ton goig!

Riques prendes que obtingueres
dels Sants Reys, per ton candor,
trocejarles no volías;
¡no ho serán, filleta, nó!

Dins un moble de ma cambra,
te les servo com tresors;
com venerables reliquies,
com joyes d' immens valor.

V

¡Oh, cambra per mí sagrada,
nïuhet de mes il lusions,
hont passaren tes angoixes
y mes hores sens repós!

Mes ¡oh penes benehides!
¿jo no estava de tu aprop?
¿no estrenyía tes manetes?
¿y no 't veya? ¡qué més goig!

En vá avuy tes mans jo cerco
de la nit en la foscor;
en vá espero ta veuheta
que 'm despertava tants colps;

La cambra resta callada,
silenciosa com la mort;
tot descansa; tan sols vetllan
la anyorança y los recorts!

VI

Ramadets que á la vesprada
de ma casa per l' entorn,
passau com abans, que n' eran
de ma filleta il·lusions,

mudeu de camí, apartéuvos;
cabretes, no beleu fort;
que mon pobre pit troceja
fins de vostre esquella 'l só! .

Núvols que pe 'l cel feu vía,
tapéune la llum del sol,
mes no 'm cobriu l' estelada
quan enmantelli los mons;

dos estels en front ma cambra
relluhen molt més que tots;
¡son dos filis de mes entranyes,
que en sa gloria 'm te 'l Senyor!

VII

¡Oh, Deu d' eterna clemencia!
teníulos aprop de Vos,
donáulos la hermosa gloria
d' immarcesible esplendor:

Que la certesa de sebre
la eternitat de son goig,
endolci de ma anyorança
l' amarguíssim desconhort!

VIII

Corones de semprevives
avuy teixexen per tot,
també jo te n' he fet una,
filla hermosa del meu cor:

mes per tu n' es poch bonica;
en vá he cercat belles flors;
sois hé cullit les espines
que han brotat del meu dolor!

Barcelona 2 Novembre 1877.