Poesies catalanes (Monserdà)/Joseph de Calassanz

De Viquitexts
JOSEPH DE CALASSANZ


PREMIADA AB LA ROSA DE PLATA Y OR, EN LO CERTÁMEN DE SABADELL
EN 1884


En mitj de les arestes, que ab ses punxants espines
tapiçan en la térra del hom' lo fosch camí,
gronxat ab gran dolcesa pe 'l bes d' aures divines,
un llir de blanques fulles ufá s' hi veu florí:

Com ell cap mes ostenta tan encisant bellesa,
ni flayres se coneixen que tanquin son olor,
ni gota de rosada que mostri sa tendresa,
ni mel de les abelles que tinga sa dolçor.

Lo lloch de més tristura s' alegra á sa presencia
com raig de sol que trenca les ombres de la nit,
puig son les flayres pures de sa divina essencia,
lo baume que més cura los dols del cor ferit.

La flor tan encisera, la joya tan preuhada,
dels homes coneguda pe 'l nom de Caritat,
tingué en Joseph, tan santa, tan delitosa estada,
que may son tronch puríssim restá més arrelat.

La Caritat sagrada, dins d' aquella ayma hermosa,
trová formantli á l' hora constant y ferm escut,
donantli de sa sava cullita esplendorosa,
la flor de la puresa, l' arrel de la virtut.

Ab tan belles germanes, del cel la filla santa,
rublí ab ses flayres purés de Calassanz lo cor,
y humil y vigorosa guiá sa ferma planta
per la enlayrada vía, del Sacrossant amor.

Apóstol d' ayma ardenta, passá sa jovenesa,
deixant de poble en poble, de ses virtuts sagell:
de son fervor puríssim, de son zel y tendresa,
recort encara servan les planes del Urgell.

L' hermita venerada, lo rich y altívol temple,
lo potentat il·lustre, lo pobre jornaler,
en éll van admirarne del just lo viu exemple,
y en sos preclars conceptes, les llums del alt saber.

Mes lo treball y lluyta, l' afany y sacrifici,
no fou bastant á omplirne lo fons de son cor gran:
los ulls als qui enamoran les llagues del silici,
la brasa que sols gosa quan roja vá cremant,

volcá qu' en éll entranya rohenta fogarada,
capdal aygla que fixa sos ulls als raigs del sol,
no gosa en la planicia de calma sossegada,
son goig es sols quan alça vers l' infinit son vol.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Los nins, eixos sérs tendres de pures animetes,
de roces cabelleres, de franchs y senzills cors,
vergé 'hont l' instrucció sembra boniques violetes,
de flayres embaumades ó arsos destructors,

de Calassanz van ésser la idea mes aymada:
lliurarlos del abísme de vicis y maldats,
formar ánimes bones per l' eternal morada,
rublir nacions y pobles de ciutadans honrats,

fou son desitj vivíssim, fou sa il-lusió volguda,
dins s' ánima aferrada com molça en lo rocám,
desitj qu' en sa tendresa trová potenta ajuda
y en la ciutat de Roma, son mes propici camp.

La térra hont té l' esglesia son fervorós Sant Pare,
la pátria esplendorosa d' Horaci y de Rafel,
fou centre 'hont prengué vida la llum dolça y preclara,
quals raigs esplendorosos, tants cors han duyt al cel,

Allí van ser creades, eixes Escoles Pies,

que son de la infantesa lo benehit tresor,
qu' ab los seus fruyts preciosos nos mostran tots los dies
lo bé que feu ab elles son inclit Fundador.

¡Aymeulo, ninets tendres de roces cabelleres,
de galtes redonetes, de cors dolços com mel,
puig son amor vá obrirvos les vies enciseres
per 'hont les aymes justes caminan vers lo cel!


Abril de 1884.