Poesies catalanes (Monserdà)/Redempció

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

REDEMPCIO


PREMIADA AB LA LIRA DE PLATA Y OR, EN LO CERTAMEN GRACIENSE EN 1878
Por lo cual te digo que per-
donados le son sus pecados
porque amó mucho,
(San Lúcas cap. VII, 45.)
I

En jorn de llum puríssima, serena,
de Bethsaida al bell cim de la montanya,
lo Rey de reys ab tosca vestidura,
y apoyant sobre rochs la nua planta,

A los fills de Israel y de Judea
sospesos té del foch de sa paraula,
de la que brollan con grapats d' estrelles
d' amor y caritat les llavors santes.

«Quants al cel — los hi diu— pujar voldriau,
»desterreu lluny del cor odi y venjança,
»retorneu bé per mal, y dels que ploran
«aixugueu ab amor les tristes llágrimes.

»Y resignats sufriu dols y pobresa,
»si lo mon ab son feix heu de creuharne;
»mireume á mí: lo Rey de cels y terra,
no té tan sols ni pedra hont recolzarse.

«Y á regir vinch sens ceptre ni corona
»los pobles y ciutats, sols ma paraula,
»la santa lley de la virtut mes ferma,
»y amor y humilitat tenint per armes.»

Aixís ab dolça senzillesa explica
Jesucrist sa missió de benhaurança,
y ab goig se sent lo poble que l' escolta,
de les tenebres á la llum renaixer.

II

Magestuós per l' espay regna 'l silenci,
en tant que á la ciutat Jesús devalla.
Tots son pas han seguit; sols una dona
absorta s' ha quedat dalt la montanya.

Jamay, jamay bellesa mes perfecta
pot la creadora pensa imaginarla.
Ni jamay ab l' encís que descubre'xen
los raigs fascinadors de sa mirada.

Mes tal es l' expressió qu' en ella 's pinta,
tal la severa magestat que guarda,

tals ses esbeltes formes, que 's crearia
serne de Fidias, modelada estátua.

Ficsos al cel los ulls; pareix que 'ls núvols
ab gran desconegut poder traspaça,
y que del Regne d' inmortals delicies
ditxosa ovira la serena calma.

Mes de sopte, en lo vil pols de la terra,
ab extranya expressió la vista clava,
y pareix que l' espantan y l' admiran
de sos peus les riquíssimes sandalies.

Toca les perles que en son braç s' enrotllan,
y les que en l' or de son cabell s' enllaçin,
y, sens vel, descubert son pit contempla
y esglayada ab ses mans cubreix sa cara.

Pausat repós á son entorn hi regna:
tan sols lo tebi oreig batent ses ales,
de les superbes y gegants palmeres
balanceja atrevit les verdes branques.

Y corren, corren les pausades hores,
son rostre creman ses ardentes llágrimes,
y fins los rochs pareix que s' estremeixen
al trist geméch que de son pit esclata.

Ab ma segura les preuhades joyes,

ab horror del torrent al fons les l ança,
y, ál brillejar del sol la llum darrera,
de rubor folla, á la ciutat devalla...

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

¿La flor hermosa que ses fulles plega
per la cremor del sol enmustiada,
podrá 'l raig de la pluja crestallina
la ja perduda aroma recobrarne?

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

III

Desd' aquell jorn, de lluny la pecadora
seguint va del Deu Home les petjades,
sa paraula absorbent, com seca terra,
les profitoses gotes de rosada.

Mil voltes ha brollat dins de sa pensa
lo viu desitj de córrer á ses plantes,
mes ¡ay! que ab ma de ferro la detura,
del temps paçat, lo nubulós fantasma.

¿Quí es ella? qué fou sa jovenesa
en la ubriaqués del vici encenegada?

¿quína la negra desastrosa historia,
qu' en los plechs fondos de son cor s' amaga?

¡Pobre coloma qu' en lo llot revolta,
al voler fins al cel pendrer volada,
la detura á l' escoria de la terra,
lo pes del fanch en que tacá ses ales!...

Mes ¡silenci! Jesús seguit del poble,
d' un faritzeu penetra en la morada,
y arriban á la trista pecadora,
com impensat tresor eixes paraules:

«¿Per qué us admira que deixant los justos
»vaja afanyós cercant á los culpables?
»¿á son ramat lo bon Pastor no deixa
»pera cercar l' ovella esgarriada?

»Jo no he vingut al mon per castigarvos,
»sino á obrirvos la font de l' esperança;
»á consolar á los que tristos ploran;
»á redimir l' humanitat esclava.»

¡Qué dolces per l' opresa pecadora
han vibrat del gran Mestre les paraules!
¡beneytes sian! que ha trobat ab elles,
lo bálsam goridor de ses greus llagues.

Desconegut valor son cor anima,

que, ensemps que 'l greu dolor creix de ses faltes,
tem; mes, Jesús la mira, y ja no lluyta,
que cau desfeta en plors devall ses plantes.

¡Ab quánt dalé llavors contar voldria,
lo dolor que crudel son pit traspaça!
mes, son suspirs que á los gemechs ressemblan
y llágrimes que creman ses paraules.

Y ab sos cabells los sagrats peus aixuga,
y ab precioses aromes los embauma,
y ab tendre conpassió Jesús la mira,
y ab célica dolcesa així li parla:

«Per lo molt qu' has aymat en eixa vida,
»estás ja, Magdalena, perdonada,
»que del regne del cel les portes s' obre,
»qui sab ab tan dolor plorar ses faltes. »

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·


Alça la testa, pobra pecadora,
que, pe 'l remordiment atormentada,
creyent ta redempcíó somni il·lusori
en raudals d' amargura t' anegavas.

L' humanitat, dins lo pecat envolta,
dins los abims del vici encenagada,
ni oblida ni perdona: Deu puríssim,
fa del perdó sa mes hermosa gala!

Abril de 1878.