Poesies catalanes (Monserdà)/L'anyorament de la Patria

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

L' ANYORAMENT DE LA PATRIA


PREMIADA AB LO PENSAMENT DE PLATA Y OR EN LO CERTAMEN
DE SANT FELIU DE GUIXOLS EN 1885


Desde América.


Inclemencies de mon fat
m' han portat á llunyes terres,
terres ahont son les flors
un rich tresor de bellesa;
hont lo cel es sempre blau;
hont los boscos ne son verges;
hont los daurats raigs del sol
ab major esclat brillejan;
hont les aus, que del espay
per l' ampia volta, traveçan,
lluhen plomes de colors
que may somniá la pensa.
Mes en mitj de tanta llum,

lo méu cor viu en tenebres,
que anyora un poble petit:
lo reconet hont vaig neixe.

S' afadigan los meus ulls
d' ovirar les maravelles
que com á perles gentils
en eix nou mon me rodejan.
Arbres d' ufanós brancám
que jamay lo sol traveça;
jardins hont paça l' oreig
rublert de flayrants essencies,
hermosos llachs crestallins,
hont les aygues joguinejan;
selves hont van á niar
les pintades aus parleres;
mes, en mitj de tants joyells,
lo meu cor se mor de pena,
anyorant los negres murs
del poblet en que vaig neixe.

Ab los anys qu' estich á l' Illa
¡bé n' he fet de coneixença!
en totas parts hi ha cors nobles
que allá hont se trovan, s' entenen.
Mes los que 'm tractan aquí,
com los d' allá no 'm coneixen:
no hem anat á estudi junts,

en los anys de la infantesa;
no hem anat á cullir nius
en lo matí del diumenge;
no 'ns hem partit lo brenar,
ni hem ballat junts en les eres.
Res dels meus saben ací,
ni qui fou la mare meva,
com ho saben los baylets
del poblet en que vaig neixe.

Per carrers y per passeigs
me volta gentada immensa,
mes jo sempre 'm trovo sol
entre la gent que 'm rodeja.
Ne son altres ses costums
y sa parla no es la meva...
Per sentí' un mot catalá
¡daría sanch de mes venes!
Los plahers me deixan trist,
les festes l' ánima 'm gelan...
fins m' apar, Deu m' ho perdó,
¡que no sé resá' en la esglesia!
M' apar que mos prechs no escoltan,
eixes escultures belles,
com m' ohia 'l Sant Feliu,
del poblet en que vaig neixe.

No se sap qu' es Catalunya
fins que s' está molt lluny d' ella:

lo dol del anyorament
¡que hermosa la representa,
ab sa costa llevantina
com un enfilall de perles,
ab la mar que l' afalaga
y 'l Montserrat que la vetlla!
¡Ay, serres del meu país,
quan vos podré torná á veure!
No vulla Deu que la mort
ans de tornar me sorprenga,
que vull dormí 'l darrer son
en la terra en que vaig neixe.

Barcelona 11 Juliol 1885.