Poesies catalanes (Monserdà)/La reyna d'Aragó

LA REYNA D'ARAGÓ

PREMIADA AB ACCESSIT EN LO CERTÁMEN DE LA JOVENTUT CATÓLICA DE MALLORCA EN 1885

GUERRA AB CASTELLA, ANY 1429

¿Hont aneu senyora reyna?...

I

¿Hont aneu, senyora reyna,
ab tan negre fosquetat?
los estels no guspirejan;
la lluna no 's veu brillar;
los núvols que 'l cel envoltan
causan dol y feretat;
lo vent en giscles ressona
com gemechs de condemnats,
y, al lluny, lo llamp serpenteja
com fosforecents esguarts.

Estremeix lo temps, senyora;
no deixéu vostre palau;
que no son per febles dames
les nits de tempesta y llamps.
— L' espós que dins mon cor regna
qu' es ma vida, mon encant,
y un germá per qui daria
de gota, en gota, ma sanch,
brandant ses potents espases
s' aprestan á guerrejar.
¡Ay! ¡si mon espós moria!
¡ay! ¡si fos lo meu germá!
Obriu mon patje eixes portes
y prest sortim del palau;
que cap tempesta es tan forta
com la qu' en mí se va alçant,
cap foscor, com una tomba,
cap llampech, com m' ansietat!
¡Obriu mont patje eixes portes!
¡Ay de mí, si arribes tart!

II

¿Hont aneu, senyora reyna,
hont aneu, sens descansar,
travessant camps y montanyes,
afraus, torrents y ciutats,

 
de nit, entre les tenebres,
de dia, ab sols abrusants,
ab núvols de póls que cegan
y entre plujes y huracans?
Retorneu, senyora, enrera,
sols á Deu, heu de pregar,
qu' es d' homens forts, no de reynes,
la fadiga que portau.
— Vida de la mia vida,
y sanch, de ma propia sanch,
abdos serán fratricides
si arriban á guerrejar.
¡Qué més sol, que'l plor que'm crema!
¡Qué més greu que m' ansietat!
¡Qué més núvols, que les serres
que s' aixecan á mon pás,
sens força pera aplanarles,
sens ales pera volar!
Deixéu, que 'l camí segueixi,
no 'm detingueu, bon prelat,
qu' es lo camp molt lluny encara
y ¡ay de mí, si arribo tart!

III

¿Hont vá d' Aragó, la reyna,
ab ulls rojos de plorar,

ab lo cós lás de fadiga
y esgroguehida la fáç,
passant entre estochs y llances,
petjant la póls dels combats,
hont la sanch los gorchs omplena
y la mort branda sa fals?
Retorneu, noble senyora,
la lluyta ja ha comensat;
y no son per febles dames,
los perills del guerrejar.
— Un espós, que n' es ma vida
y un germá per mí estimat,
oblidant lo lláç que 'ls nua
s' aprestan pera lluytar.
¡Ay de mí, si l' un ó l' altre,
restessin de mort nafrats!
Una tenda vull D. Alvar:
¡no 'm teniu que replicar!
¿Qué valen estochs y llances
per los que al cor tinch clavats?
¿Qué la sanch que petji en terra
per los caudalosos raigs
que dels pits dels sérs que adoro
mon pensament veu brollant?
¿Qué mes fer que mon martiri?
¿Qué mes greu que mon penar?
Vull una tenda, D. Alvar,
que los moments son contats.

¡Deu del cel! ¡Los camps s' atansan!
¡Ay! ¡de vos, si arribo tart!

IV

Com lleons que s' embesteixen
les hósts ja van á lluytar;
mes, en mitj, sa real tenda
la regina hi ha plantat.
Los dos camps incerts la miran
y enfront de son dol mortal,
sa host Castella retira,
Aragó ne fá altre tant.
Entre pols de la batalla
l' iris de pau ha brollat:
l' amor ha vençut la forsa
¡La reyna no ha arribat tart!

Octubre de 1882.