Vés al contingut

Poesies catalanes (Monserdà)/Lo llorer de Vinyoles

De Viquitexts
LO LLORER DE VINYOLES


A L' EMINENT POETA MOSSEN JACINTO VERDAGUER Á SON RETORN
DE TERRA SANTA


Envers la plana de Vich,
hi há 'l poble de Vinyoles,
y en lo poblet un llorer,
que tot l' any treu fulla nova.

Son brancatje sempre vert
may cap á terra se torsa,
mira sempre vers lo cel
per darli sa flayre tota.

Va plantarlo un Sacerdot
qu' ostentava tres corones:
la modestia y la virtut
que son germanes beçones,

Y en mitg d' elles, com un sol
brillant ab sa força tota,
la del géni portentós
admiració avuy d' Europa.

Géni que llavors capoll
esclatá en gemades roses:
per éll tragué flor l' Atlántida
devall mateix de les ones:

Los penyals del canigó
assutzenes y violes,
perles, corals y safirs,
illes d' or, guerrers y gojes.

Li dáren llurs cants les aus,
serrats y abims ses históries,
les flors llurs sospirs d' amor,
la creu, lo cim de sa gloria.

Si tan enciseres son
les flors fins avuy descloses
¡Deu guardi á les qu' en llevor
de Jerusalem nos porta!

D' allá hont incréduls alarbs
retenen la Joya nostra;
d' hont nos guarda un sant recort
cada árbre en sa bella soca.

¡Deu guardi al preclar poeta,
los grans de moresca sorra;
qu' en sa pensa han de tornar
ramells de cristianes joyes!

A cada enfilall de perles
treurá 'l llorer fulla nova;
plansonets que regarán
los ángels desde la gloria.

¡Bé pots estendre tes branques
preuhat llorer de Vinyoles,
que no 'n tindrás prou ab elles
per dar á son front corones!


Juny de 1886.