Poesies catalanes (Monserdà)/Tal farás tal trobarás

TAL FARÁS TAL TROBARÁS

Tradició popular.

La Ciseta y en Ramon,
quinz' anys fa que van casarse,
ell treballa de manyá,
ella á estones cus y planxa.
Los estalvis que n' han fet
se 'ls ha emportat la maynada,
que cinch fills los doná Deu,
y ja al cel n'hi tenen quatre:
sols los resta 'l mes petit
que set anys ne compta ara;
bellugós y ajogaçat
res á son magí s' escapa;
si 'l pare lo té volgut.
més y més, li té sa mare,
y lo té mes que tots dos,
lo pobre avi qu' es á casa.

Lo vell pare d' en Ramon,
ne té ja prop de setanta:
ningú 'l vol á treballar
que 'ls amos de vells se 'n cansan.
L' hivern ha sigut crudel,
s' han conseguit las glaçadas,
y l' avi arraulit de fret
s' es ajocat en son catre.
Lo metge l' ha visitat
y ha dit que la cosa es llarga;
la Ciseta y en Ramon
s' han mirat sense parlarse.
Los deutes los hi fan por,
la miseria los espanta,
han pensat en l' Hospital
y alli hi portarán son pare:
son fill mateix li durá
per no di' als vehins paraula.

Tan bon punt lo dia naix,
al vell malalt ja ho entaulan,
l' avi gira 'ls ulls al cel
y plorant deix llit y casa.

Dels que paçan pel carrer
¡qué farrenyes son les cares
¡lo sol quin color mes trist!
¡qu' estret lo cor del vell pare!

En Ramon li doná 'l bras
qu' es prou llarga la distancia ;
quan son vora al Hospital
los precisa d' aturarse,
lo vell ha de descançar
que 'l respir, l' ofech li tapa.
Cantó de Sant Agustí
tots dos han fet la parada:
l' avi aixugant la suor
ne mormola eixes paraules:
— ¡Ay, fill meu, aqui mateix,
devora eixa esglesia santa
duhentlo també al Hospital
vaig fer descança' al meu pare! —

En Ramón al senti' aixó
ha tornat blanch com lo marbre,
— Vos al vostre hi vareu dur
¡y jo á vos, també hi portava!
¡y soch pobre y tinch un fill!.
Pare ¡tornémsem á casa!

Janer de 1887.