Poesies catalanes (Monserdà)/Scipion

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

SCIPION


PREMIADA EN LO CERTAMEN DE LA ASSOCIACIÓ LITERARIA DE GIRONA
Y EN LO DELS PIRINEUS ORIENTALS (FRANÇA) EN 1885


Auba romana.


I

Obrintse pas com misteriosa fada,
l' astre del jorn enjoya lo cel blau
y sos raigs, brillejants de llum daurada,
pe 'ls finestrals de la romana arcada
il·luminan la cambra d' un palau.

Baix cobricel de Pérsia, dorm en ella
per son esclau vetllat, brau jovencel,
que la hermosura que sa fáç sagella,
tanca en sos ulls, lluhents com la centella
qu' en nit de tempestat clareja 'l cel.

Dórm; y s' ardenta y jove fantasía
divaga alegre per espléndits móns,

ahont sentint, ab sens igual mestría,
de flautes y de lires l' armonía,
de Marte y Venus reb los preuhats dons.

Apléchs de vérges d' encisant bellesa
ab joy per son entorn passan cantant
y donantli mirades de tendresa,
mentres del pebeté' en la flama encesa,
lo cinamomo y myrra van cremant.

Per rey l' adaman de la vasta terra,
lo miran somrisents los altius deus,
y entre estols que devallan de la serra
al só de sistres y clarins de guerra,
l' enjoya Marte ab sos mellors trofeus.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Lo sol, seguint sa rutilant carrera,
banyá del jovencel lo seré front,
que deixá á sa besada riallera
del somni foll, la via falaguera,
per despertá' á la veritat del mon.

Tantost sa pensa al ésser ja tornada,
un pergamí li entrega son escláu,
més al fixar en ell l' ardent mirada,

resta en freda suor sa fáç banyada,
sa testa hermosa sobre 'l pit li cau.

— ¡Morts! ¡Morts! tots dos! Mort lo meu pare
de Roma augusta lo primer capdill
per Asdrubal vençut!... ¡Oh, sort avara!
¡Mes ha de serli la victoria cara,
que per venjarse sols alena 'l fill!

¡Y cóm ramera vil, enjogueçada
ma pensa he mantingut en somnis d' or!
¡Per mi mateix ma sanch fora vedada,
si no 'm sentís ja fera assedegada,
per los festins sinistres de la mort!

¡Cartago no has vençut! encara encesa
bull en mon cor la sanch dels Scipions,
¡no has de gaudirte de ta noble presa!
¡Força té per llançar ma jovinesa
al Africa altre volta tos penons!

Y despenjant de la paret, la espasa
que á son cós va cenyir irat y brau,
lo front cremat com enrogida brasa,
baixá com llamp que los sembrats arrasa,
per l' ample escala de son vell palau.

II

La nova de sa lluyta infortunada,
per Roma va cundir, com monstre alat,
semblant sos fills, la raça desolada
que baix los murs de la ciutat sagrada,
plorava un jorn la fi de son regnat.

Lo poble en front lo dol que l' aterrava,
en la turtura del ergull ferit,
sos ulls plorosos al Senat girava
y á los pretors y als cónsuls, demanava
per la guerra un capdill de cor ardit:

Mes la raça del mon dominadora
qual glória no cabia en l' ample espay,
davant la sort sangrent, aterradora,
dels dos grans Scipions occits á l' hora,
sentí també lo fret del feble esglay.

Ningú la espasa de ses mans cayguda,
en aquell punt gosava recullir
pera guiar al camp á l' host vençuda,
quan d' un jove la véu potenta y ruda,
los márbres del Senat feu estremir.

-¡Donaume á mi, la espasa inmaculada
que les Parques han prés al pare méu,

y juro per sa mort infortunada,
que dels fills de Cartago, en sanch trempada,
la tindrá 'l Capitoli per troféu! —

Absórt, sobtats pe 'l joy de la sorpresa,
la ofrena d' Scipion, sentí 'l Senat;
en tant que 'l poble tot, en sa bravesa
la glória pressentint d' aquella empresa,
per capdill l' aclamava entussiasmat.

Y Roma va acertar: com torrentada
que furienta 's desborda sobre 'l plá,
trocejant al impuls de s' arrancada
la abundanta cullita de l' anyada,
en los Ibérichs camps son bráç lluytá.

Per los anals de la romana historia,
coronas segá ells de florit llor;
sempre vencent, ardit, rublert de gloria,
va oferirli lo Deu de la victória,
lo cel espléndit de son somni d' or.

-----------

Aixís vá encadenar l' aygla romana
al brill espléndit de son ceptre rich,
lo joyell de la terra Laletana;
aixís brolla la lluyta sobrehumana
que sis segles més tart venjá Alarich.


Mars de 1884.