Poesies catalanes (Monserdà)/La nit de Reys

LA NIT DE REYS

Dilis d' un piset xich y pobre
que hi ha á peu plá d' un terrat,
treballa una pobre dona,
treballa sens may parar.
Si algún cop minvan ses forses,
no desmaya, no, que sap
que al mirar á sa filleta,
les tornará á recobrar.

Diuhen tots quants la coneixen
qu' hermosa ha estat sens igual:
avuy d' aquella hermosura
sols per recort.li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, al estendres damunt d' ella,
á besar ses plantes van.

La nit de Reys n' es vinguda,
y sembla que ab més afany,
treballa la pobre mare,
tot mirantse al seu infant.
— Mareta, li diu la nina,
fiquéume al llit, que es prou tart,
y tinch pór vindrán los Reys
y encara no hi hauré anat.
— ¡Quí sab si vindrán, filleta!
lo nostre pis, ¡es tan alt!
— Prou, com que baixan del cel,
ja 'ls hi ve bé de passar!
y á fe mare que 'ls espero
ab gran desitj aquest any.
¡Vull que 'm portin una nina
com aquella que hi ha abaix!
— Les nines, son per les nenes
que ja res falta 'ls hi fá;
tu fill meu, que estás descalsa
los hi tens que demanar
que 't portin sabates noves.
— ¡Ay, mare, no 'm feu plorar!
ja n' estich aconhortada
de caminá á peu descals,
de portar robeta vella,
de morirme treballant;
pero que 'm dugan la nina
que jo sempre he demanat!

Desde l' any que van portarla
á la nena que está abaix,
jo hi he pensat cada dia,
jo.de nit l' he somniat.
¡Ay, mare, y que n' es d' hermosa!
¡y qué bonica que vá!
Te una careta tan fina,
que sembla de satí blanch,
te una boqueta petita,
¡qué fins dentetes hi há!
Obra 'ls ulls quan está dreta,
y, per dormí 'ls te tancats,
te uns cabellets com de seda
y 'ls té rossos y rissats,
porta lo vestit ab róssech
y ab serrells y farbalans,
y fins mitjes y polaques,
y fins sombrero, y fins guants!
¡Jo 'n vull una com aquella,
que tot l' any la he demanat!
puix si demá, quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco y la duch á braç,
pregaré á Deu que al dormirme
may mes torne á despertar!

Un gran crit llançí la mare,

del fons del cor arrencat,
y agafant á sa filleta
y estrenyentla ab fort abrás:

— Vésten al llit, amor meva
li digué ab febrós afany,
vés, més á Deu no demanis
que no 't vulla despertar,
que la nina que tu esperas,
com la desitjas tindrás. —

Quant tot just lo dia apunta,
ja la nena s' ha llevat;
plora y riu y salta y brinca,
y 'l que li passa no sab.

Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
¡li han portada y te la cara
que sembla de satí blanch
te una boqueta petita
¡que fins dentetes hi ha!,
porta vestidet ab róssech,
y ab serrells y farbalans,
y fins mitjes y polaques,
y fins sombrero; y fins guants!

Res li manca, res li manca,

de quant ella ha demanat;
sols li faltan á la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins á terra arribavan,
qu' hermosejavan son cap,
qu' entre mitj de sa pobresa
¡les havia tant guardat!
 
Barcelona, 5 Janer 1875.