Poesies catalanes (Monserdà)/Lo primer crim

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LO PRIMER CRIM


PREMIADA AB ACCÉSSIT EN L' ASSOCIACIÓ LITERARIA DE GERONA EN 1881


Fineix lo jorn; l' ardent astre del dia,
embolcallat ab roja nuvolada,
ab sos raigs sanguinosos envermella
les verges valls del cor gentil del Assia.

Bells prats de terebints, boschs de palmeres,
mostrant ab s' esplendor sa potent sava,
com ample cinta d' esmeragdes, voltan
un camp rostoll enrenglerat de garbes

A la fi d' ell, dos ufanosos cedres
per l' espay aixamplant ses verdes branques,
ab encisera magestat s' inclinan
sobre un altar de pedres y fullatje.

Un feix se veu d' espigues de ros ordi,
prop cendres de foguera ja apagada,
y un dolç perfum d' encens, de cássia y myrra,
per l' entorn del altar se sent encara.

A l' altre extrem del camp, demunt la sorra
que ab sa clara corrent l' Eufrates banya,
d' un jovencel de sens igual bellesa
s' hi veu, negat en sanch, lo fret cadavre.

De genolls vora d' ell, gentil matrona,
que 'ls encants tots de la bellesa tanca,
ab vert manat de blana molça renta
la ferida mortal que en son pit sagna.

— Abel, diu aixecant sa testa hermosa,
y al calor atançantla de sa cara,
¿per qué tos ulls no 'm miran? ¿per qué resta
ta boca á los meus planys muda y tancada?

¿Per qué tos braços lo meu coll no envoltan,
y com tronch aplomat en terra cauhen?
¿Per qué en tos llavis lo respir no alena,
ni de ton cor aymant rejona 'l batre?

¡Desperta! Jo t' ho prech! Jo ho vull! Desperta,
que ja al meu cor ta llarga son l' esglaya.
¿No saps que es mon conhort, mon goig, ma vida,
lo dolcíssim encís de ta paraula?

¿No saps que, feble dona, per ma culpa,
los dolls d' una delicia inacabable,
la eternitat d' un paradís, vaig perdre,
¡y ab vostre amor no l' he trobat á falta!

Mon crim te dich ¿y encar tu callat restas?
y ab tot lo foch que de mon ser s' exhala
¡no alento eixa fredor que en ton cos toco,
eixa fredor que á mi sento que 'm glaça!

¡Si fos aixó la mort! Si eixa carn erta
fos lo signe fatal, inexorable,
del cástich á que Deu va condemnarnos?...
Febrosa pensa meva ¡ton curs para!

Pols tornareu, digué 'l Senyor lo dia
que 'l precepte trenquí de sa lley santa:
mes no parlá de sanch, no; no va dirme
¡qué aixís matés lo fill de més entranyes!

— ¡No acusis al Senyor, mísera dona!
conmós mormola Adam á ses espatlles:
¡Cain! carn per la culpa concebuda
en la terra á la mort ha dat estatje! —

— ¡Oh Adam, ta boca clou! ¡no 'm torni l' eco
lo só desolador de tes paraules!
¿Cóm l' Etern Deu la terra no aniquila
si en ella s' ha fet crim tan espantable?

Impura cara hont lo meu ser alena
¿de quina extranya lley estás formada
que al esguardar á mon Abel sens vida,'
per má de mon Cain, no has mort encara?

¿Per qué en l' instant fatal que 'l vaig concebre
á la pols del no res no vas tornarme?
¡Morí 'l just! ¡Ay, de mi! ¡Ay. del pervindre
si llevor de Cain arrela y grana!

¡Laça de mí. si en les etats vinentes
com eix crim pahorós se' n fessin d' altres
y mares y homs y nins, saber poguessen
que soch jo de sos dols crudels la causa!

¡Oh Adam, mon sol conhort! obra la terra,
y en lo més fons de sos abims amagam,
no senti jo com malehit pels bornes,
de sigle en sígle, lo nom d' Eva paça!

¡Oh, Jehová! lo cástich de ma culpa
no va ser, no, del paradíç llançarme,
no va ser ni treball, ni dol, ni angoixa;
¡lo cástich de mon crim me l' has dat are! —

Amarchs plors ofegaren la veu d' Eva,
sobre son pit Adam va reclinarla,
y demunt d' ells ab pahorós silenci
la nit va extendre ses negrenques ales.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Cayguda humanitat ¡ta faç serena!
que demunt del fer llamp que ha d' esfondrarte
t' hi serva Deu la omnipotent Regina,
que á l' ombra de ta nit ha de dur l' auba.

Janer de 1880.