Poesies catalanes (Monserdà)/La d'ahir y la d'avuy

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LA D' AHIR Y LA D' AVUY


PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LO CERTÁMEN DE LA JOVENTUT CATÓLICA
DE BARCELONA DE 1887


La mare á Barcelona,
hi va servir molts anys;
hi entrá de joveneta
n' eixí de trenta y tants;
cuynava y mitja feya,
portava 'ls nins á braç,
á tota la maynada
l' havia desmamat;
planxava roba llisa,
y feya l' escarrás,
y ab tant que treballava
guanyava ¡trenta rals!
Blauhet per les faldilles...
Calsat de cordobá...
  ¡Oydá!
  Jo si serveixo,
  ¡es sols per rumbejá!

Los amos sa soldada
guardavan al calaix;
les festes, quan eixía,
¡qu' es cás de tornar tart!
D' anarhi acompanyada
¡s' hauria prou guardat!
També diu que respostes
no 'ls en tornava cap;
que l' ayga que gastava
la treya á pés de bras;
¡qué los lluquets partía
per més estalviar!...
¡Y de cotó portava
lo mocador del cap!...
  ¡Oydá!
  Jo si serveixo,
  ¡es sols per rumbejá!

Sabia fer bugades,
sabia emblanquinar;
quan vá morir la vella
¡sis nits la va vetllar!
quan l' avi va ferirse,
no va deixarlo may,
quan jeya la quitxalla
s' estava al seu costat,
y diu que 'ls estimava
com á sa propia sanch;

y diu que per compláurels
hauria 'l mon voltat:
¡y anava ab caputxeta
per Pascua á confesar!
  ¡Oydá!
  Jo si serveixo,
  ¡es sols per rumbejá!

En mudarse de casa
no havia pensat may;
als amos obehía
com si siguessin sants
¡Si fins va demanarlos
permís per festejar!
y sols al promés veya
quan los venia grat;
y del que li paçava
¡de tot los dava part!
y ab tant d' esclavisarse,
y ab tant de treballar,
¡tant sols cinch tristes unçes
havia arreconat!
  ¡Oydá!
  ¡Jo si serveixo
  es sols per rumbejá!

Aixís un jorn de festa
anava barbollant,

desde 'l casal dels amos
á lo saló de ball,
una espigada moça
de setse á divuyt anys,
portant com un negrito
riçat lo front y cap;
mocadoret de sarja,
faldilla ab farbalans,
lo coll voltat de puntes,
lo peu embotinat,
la conciencia enlayre
y lo cervell girat.

De minyona be 'n vista,
aquesta no 'n será;
les unces de sa mare,
tampoch no les tindrá;
y encara que festeji
¡Deu sap si 's casará!
y ab lo camí que porta
¡quí sap hont parará!

Janer, 1887.