Poesies catalanes (Monserdà)/La comtesa Mahalta

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LA COMTESA MAHALTA
PREMIADA AB ACCESSIT EN LOS JOCHS FLORALS DE BARCELONA EN 1878
Presagis.
I

De Rodez dins lo castell
y en daurada rica cambra,
roja cinta de satí
ne broda garrida dama.

De bori es lo teleret
que sosté damunt sa falda,
de bori son los capdells
qu' envoltan la seda y plata.

Aprop d' ella un breçolet,
tot guarnit de fina holanda;
tot cobert de rich domás,
un petit infantó guarda.

Com lo lliri n' es de blanch
lo blanch color de sa cara,
com lo sol n' es de rocet,
com lo sol al trench de l' auba.

Del rich brodat, ben sovint
la dama los ulls aparta,
y veçant amor y goig,
en lo tendre infante 'ls clava. -

Gentil nina de quinz' anys
aprop d' ella fá de guarda,
y tantost l' infantó 's mou,
lo breçolet ja balança.

Y, al bell punt, tan dolçament
com del mes de maig la flayre,.
la dama del teleret
á lo seu fill aixis canta:

 — Dolç encant de ma vida,.
  goig de mon goig,
 cel de mes esperançes
  mon rich tresor;
 tanca tos ullets dolços
  táncals al son.
   Din, don. —

— ¡Qué be adormirlo sabéu,
ma senyora ben aymada! —

 Diu la nineta esguardant
 com l' infantó sos ulls tanca.
 — Mes no está prou dormidet
 canteunhi, senyora un' altra —
 La dama ab joya somriu
 y aixis altra volta canta:

Hereu de les glories -hereu dels fets alts
Que tant enaltiren - als braus catalans.
Si Deu escoltava — mon préch mes constant
l' Historía 't diria— Berenguer lo gran.
 Tanca tos ullets dolços
  táncals al son. .
   din, don.

Valent jo 't desitjo— valent pe'ls combats,
gelós per guardarne— los furs del Estat,
valent pe 'ls contraris— valent per lliurar
los pobles sotmesos — al jou del alarb.
 Tanca tos ullets dolços
  táncals al son...
   din, don

 ¡Ay, quan á veuret vinga
  lo meu espós!
 Goig no hi haurá en la vida
  com lo seu goig.
 Ta cara rodoneta
  ton cabell róç

 no l' ha besat escara (4)
  lo meu amor.
 ¡Ay, quan sos llábis pósi
  damunt ton front,
 de sa dolça alegría
 s'omplirá 'l món —

Encara lo seu cantar
no ha finit la noble dama,
que l' infant, desfentse en plors,
lo seu cor amant traspala.

-¡0h que tens lo meu fillet
diu besantlo ab tota l' ánima
¿Qué tens ¡ay! que no has plorat
fins que del compte se 't parla?

Tot just ella aytal ha dit,
plora mes l' infant encara.
— ¡Oh, si fos ton plor, fill meu,
d' una dissort lo miçatje!

¡Ben corrent vingan açí,
vingan açí, los meus patges! —
Diu posantse la má al cor,
que fortament lo sent bátre.

De bat á bat s' han obert
les dos portes de la cambra

y humilment llurs servidors
las sues ordres demanan.

La Comptesa escriure vol;
mes escriure es tardar maça,
y, llançant la ploma lluny,
aixis á sos patges parla:

— Guarniu los poltros més braus
y al espós de la méva anima,
digau que del propi puny
lletres sa esposa demana. —

Afanyosos han sortit
de la cambra tots los patges,
las escalas del palau
com á llamps les han baixades.

Los cavalls, esperonats,
del pedram guspires llançan;
que la dama ab foll neguit
desde 'l finestral esguarda.

Ja de vista 'ls ha perdut
de la selva entre 'l ramatge
¿Mes perqué lo cor, tot trist,
mes nuat lo sent encara?

Part d' allá, dels puigs vehins
s' ouhen brandar les campanes,

com si toquessen á morts
com si cridessen ¡venjança!

Per no sentirles sonar
vá de l' una á l' altra cambra,
si al cel se ficsan sos ulls
horroritsada los tanca.

Núvols de color de foch
per lo blau del cel s' escampan,
núvols que semblan de sanch
y esglayadores fantasmes.

Lo finestral ha tancat,
y, dins lo fons de sa cambra,
comensa réç fervorós
devant de la Verge Santa.

Mes lo cel es mes vermell,
l' infantó gemega encara,
y encara brandan al lluny,
ab trist ressó, les campanes.

II

Móltes aubes son fugides
desd' aquella que, ab greu ánsia,
per rebre del Compte noves
Mahalta enviá á sos patges.

També avuy, com aquell dia
dins de sa cambra treballa;
mes ¡ay! ses mans ja no brodan
de satí vistosa banda.

Sos capdellets ja no envoltan
les troques de seda y plata,
qu' avuy sols cus la Comptesa,
plorant, una toca blanca.

També avuy, com aquell dia,
ab dolça tendresa esguarda,
lo breçolet de nouera
ahont lo seu fillet descança.

Mes ¡ay! ja avuy no es vermella
del papalló la llaçada;
qu' es negre com la nit bruna,
com un cor sens esperança.

Sovintet l' infant desperta;
mes la Comptesa no canta;
avuy sos cants de ventura
s' han tornat torrents de llágrimes.

També avuy com aquell dia,
gentil nina té á ses plantes,
també avuy, com aleshores
carinyosa 'l breçol guarda.

L' infant plora, y la nineta
diu, al veurer que no calla:
— ¿Lo voleu, la mi senyora,
lo voleu en vostre falda?—

Sens respondre la Comptesa,
del petit breçolet l' alça.
— Plora, diu, fill de ma vida,
plora, infantet sense pare.

Mes que tos dolços somriures
á mon cor plauhen tes llágrimes;
que ja 'l meu bé no ha de vindre
á gosar de tes rialles!

Ja sos llábis amorosos
en ton front no han de posarse;
ja per mi sols en la vida
mon consol es la pregaria;

Mon desitj los murs del temple
'hont ton brau pare descança,
mes il·lusions benvolgudes
tan sols eixa toca blanca!


Mars de 1878,