Poesies catalanes (Monserdà)/Un tresor

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

UN TRESOR


PREMIADA AB UN OBJECTE ARTÍSTICH EN LO CERTÁMEN DE «LA BORDADORA»
EN BARCELONA EN 1879.
Labor prima virtus


De l' aubada de la vida
en lo falaguer encís,
á ses tendres amiguetes
gentil nina parla aixis:

¡De cert qu' estich afligida!
vaig di á la ávia, 'l mes paçat,
al ser la mitja fínida
vull una joya escullida...
¿y sabeu que m' ha donat?
Dins una capça folrada
de satí, lo mes polit,
¡sols una agulla enfilada!
y tot dantme una besada

eixes paraules m' ha dit:
—Serva, filleta, eixa agulla,
que si á manejarla aprens,
¡veurás quantes maravelles
ab sa sola ajuda obtens!
De les mes preuades joyes
es aqueixa la mellor;
áymala, que 't dono ab ella
  un tresor.

Ja en lo cel es la bona ávia,
dona la nina s' es fet,
y diuhen quants la voltejan
mirant son treball perfet:

— ¡Be 'n pot estar satisfeta!
dona pler de contemplar
eixa sombra tan ben treta.
¡Quins relleus! Eixa violeta
apar qu' es pot agafar!
Y los seus quadros en seda,
¡quin bon gust en los colors!
en un d' ells, hi ha una arbreda
que li juro enrera queda
la paleta dels pintors!

Com una encesa rosella
la nineta s' es tornat,

y abaixant los ulls confosa
baix, molt baix, ha mormolat:
— Per tú eixes llohanses sento
¡ay agulla del meu cor!
bé vá dirme l' avia qu' eras
  un tresor.

Per la fera gelosia,
sent la nina 'l cor oprés,
y aixis diu sa pobre mare
sagellant son front d' un bés:

— Deixa la feyna, ma filla,
qu' ella aumenta ton neguit;
lo plor en tos ulls hi brilla,
y sens descançar perilla
no 'l donguis may á l' oblit.
— Esteu mare, molt errada,
acertat no es lo conçell,
sois estant ben enfeynada
estich menys apesarada
y no penso tant ab ell!

Y aixugant de ses parpelles
l' amarguíssim plor ardent,
la feyna en sos dits posantne
ne mormola dolsament
— ¡Ay agulla benehida,

fins ets balsam per L' amor!
¡bé vá dirme l' avia qu' eras
  un tresor!

En los ulls de la nineta
ja lo goig torna á brillar,
que á l' hom' que son cor adora
d' aqueix modo sent parlar:

— Va naixent encara 'l dia
y ja esposa t' has llevat;
de cert qu' en tinch gelosia
de t' agulla, n' es follia
que ja 'm té casi enutjat!
—¡No t' en dolgas! que ab s' ajuda
fino espós eix vestidet
per nostre filla volguda;
veurás com ton pensar muda
quan lo vegis del tot fet.

Y aixecant al cel la vista
brollant de goig infinit,
digué ab eix amor santíssim
per les mares sols sentit:
— Per mos fillets ets agulla
brillant sol benefactor
¡bé vá dirme l' avia qu' eras
  un tresor!

Ja espós no té la nineta
crudel li ha arrancat la mort
y aixis en nit trista esclama
sa filleta ab greu dolor:
— Teniu la vista acabada
y encar, mareta, cusiu,
mitja nit es ja passada
mes ab l' agulla enfilada
ni transcorre 'l temps sentiu!
— Es filla, qu' en sa grandesa
Deu l' agulla 'm depará,
perqué en ma trista viudesa
fada fos que en la pobresa
nos donés un tros de pá!

Y de sos ulls axugantne
lo plor que rajava á dolls,
ab amor besant sa feyna
digué cayent de genolls:

¡Agulla! tu ets per la dona
lo joyell de mes valor,
per la llar y la familia
  un tresor!

Maig de 1879.