Poesies catalanes (Monserdà)/María

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

MARIA


PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LO CERTAMEN DE LA JOVENTUT
CATÓLICA DE BARCELONA DE 1884
Dolor de dolor.


I

Nuvolet que lleuger corras
per les conques del espay,
¿per qué mostras tintes negres
en mitj ton ropatje blanch?
¿per qué vagas com trista ombra
per mitj l' espléndit cel blau?
¿per qué al fons de tes entranyes
dolls d' aygua vas estojant?
—Un jorn en lo cel m' esqueya,
tant gentil com mos germans;
lleugeret feya ma via,
com en bonança la nau;

de sobte vegí la terra:
en lo Gólgotha sagnant.
l' excels Redemptor dels homes,
¡en creu estava finant!
y s' aymant, sa tendre Mare,
qual viu amor no te igual,
veya 'ls butxins que 'l matavan,
veya los raigs de sa sanch!...
Al contemplar l' amargura
de martiri tant capdal,
lo dol niuhá en mes entranyes
ennegrint mon mantell blanch.
Las llágrimes que en mí tanco,
nasqueren aquell instant;
cada volta que 'l recordo
sobre 'l mon les vaig llançant.

II

Ventíjol que lleuger corres
per los ámbits del espay,
¿per qué ab tristesa tan fonda
sospiras de tant en tant?
¿Per qué al paçar entre 'ls arbres
mormolejas sons estranys,
y á voltas, me fas feresa,
xiulant á faysó de plany?

—Un jorn m' esqueya en la terra,
traveçant de vall en vall,
alegre, com flor que 's bada
al bes del sol matinal;
de sobte vegí en la terra
de Jerusalém lo camp,
ostentant en fret sepulcre
de Jesús lo cos sagrat...
y s' aymant, sa tendre Mare,
qual viu amor no te igual,
deixava entre dures pedres
¡lo fill que estima va tant!
Al mirar d' aquella Mare
lo cor partit, trocejat,
de mí lo dol va fer presa
¡m' alegría va finar!
Los gemechs que á voltas llanço
'nasqueren aquell instant;
cada volta que 'l recordo,
pel mon los vaig escampant.


III

Estrelletes brilladores
que enjoyeu l' hermós cel blau,
¿per qué despreneu á voltes
guspires del vostre flam?

¿Per qué quan la nit desplega
son mantell de fosquetat,
un tremolor us oviro
que us agita sens parar?
—Una nit, á fer la vetlla,
vam eixir al ample espay,
alegres com l' oreneta
que retorna al niu payral:
de sobte á la llum incerta
que donavan nostres raigs,
vam ovirar á Maria,
del Calvari al cim pujant!
Lo cos de Jesús deixava
dins fret sepulcre tancat;
al lluny, ovirava, sola,
deserta, sens Ell sa llar,
y sos peus, rendits y febles,
sentian al seu devall
los claus ab que 'l traspaçaren
encara humits de sa sanch!
Ni sos ulls un plor llançavan,
ni exhalava 'l llavi un plany;
mes son cor, son cor de mare,
restava tant trocejat,
era tanta l' amargura
que d' ell anava brollant,
que 'ls nostres sers s' estremiren,
sobtats d' un dolor tant gran!

Lo tremolor que 'ns agita,
lo tenim d' aquell instant;
com no podém oblidarho,
¡no hi ha por que pari may!


Diada del Dijous Sant de 1884.