Poesies catalanes (Monserdà)/La fé perduda

LA FÉ PERDUDA

PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LO CÉRTAMEN DÉ TARRAGONA EN 1880

Ahont acaba la fe,

fina l' amor.

I

Aprop d' hont van
les blaves ones,
com papellones
joguinejant;
Garrida nina de cabells d' or,
lo plant escolta del aymador.

Si dictar lleys
pot la bellesa,
mes, qui es princesa
filla de reys:
Ell del reyalme, n' es brau guerrer,
gentil y noble y cavaller.

Diuli ab ardor,
genoll en terra:
— Vaig á la guerra,
cridara l' honor:
May de ma vida t' oblidaré;
ton amor sérvam, jo tornaré!

— Ves á lluytar
diu la princesa,
que ab ta promesa
sabré esperar:
Desempre aymarte, faig sagrament;
si allí morías, iré á un convent!

II

Des qu' éll marxá,
quan lo jorn fina,
trista la nina
vers la mar vá.
Mirant les ones, clama sa veu:
—¿quán al bé que aymo me tornareu?

Jorns van passant;
no sa esperança;
mes l' anyorança
la vá minant.
Fina la guerra; no son flagell,
que molts retornan; ¡mólts! menos éll!

Sabent no ha mort,
diuli una dama:
— Potsé' altre flama,
lo fa traydor —
— Sa fé vá darme; no mudará:
tinch sa promesa, éll tornará!

III

Com flor polida,
que 'l vent masega
y al fí marcida
son tronch doblega,
l' aymant princesa, l' engany sentint,
del cor ferida s' está morint!

Se n' es rublerta,
de gelosia,
al sébren certa,
la traydoría.
Ne té les proves que un nou amor,
l' ánima abrasa del aymador.

Lo rey, son pare,
que en ella alena,
no sap encara
que d' amors pena,
damas li contan, la vol salvar,
y ordres ne dicta per fe'l tornar.

Quan éll arriva
¡trista princesa!
febre nociva
la té sotmesa:
Folla delira, de res té esment;
mes lo rey mana lo casament.

Y encar' s' obstina
son mal crudel
¿mes quí endavina
decrets del cel?
La mort s' hi atança... y no la vol;
la veu tan bella, que se 'n condol!

IV

Donosa dama,
que 'l bé atresora, .
lo poble l' ama,
la córt l' adora,
fins éll que un dia vil l' oblidá,
com foll l' estima ¡bé goig tindrá!

¡Pobre hermosura!
com-si nodrís,
fonts de amagura,
may te un somrís:
Fera tristesa son cor abat;
de balls y festes s'ha retirat.

— Per fert' sortada
li diu lo rey,
t' he maridada
trencant la lley
ab qui per ditxa t' ayma ab excés...
baix ella esclama— ¡Creurho pugués!

— Si en ré 's trasmuda
lo seu voler
¿per qué cabuda
no dóns al pler?
¿Que 's lo que 't manca? Alça ta veu.
Tot quan desitjis ¡tot será teu!

— Roser que un dia, tempesta fera,
marceix y esfulla fentla esmortir,
podrá quan vinga la primavera
de nou florir.

Pero 'l que 'ls besos de la gebrada
ses arrels fondes va corsecá;'
aquest ¡ay pare! cap mes anyada
no florirá!

L' aygua que 'l núvol, molt lluny s' emporta,
un jorn la pluja tornará al mar,
mes la fé meva... com me l' han morta
¡no pot tornar!!

Maig de 1880