Poesies catalanes (Monserdà)/La fé perduda

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LA FÉ PERDUDA


PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LO CÉRTAMEN DÉ TARRAGONA EN 1880
Ahont acaba la fe,
fina l' amor.


I

 Aprop d' hont van
 les blaves ones,
 com papellones
 joguinejant;
Garrida nina de cabells d' or,
lo plant escolta del aymador.

 Si dictar lleys
 pot la bellesa,
 mes, qui es princesa
 filla de reys:
Ell del reyalme, n' es brau guerrer,
gentil y noble y cavaller.

 Diuli ab ardor,
 genoll en terra:
 — Vaig á la guerra,
 cridara l' honor:
May de ma vida t' oblidaré;
ton amor sérvam, jo tornaré!

 — Ves á lluytar
 diu la princesa,
 que ab ta promesa
 sabré esperar:
Desempre aymarte, faig sagrament;
si allí morías, iré á un convent!

II

 Des qu' éll marxá,
 quan lo jorn fina,
 trista la nina
 vers la mar vá.
Mirant les ones, clama sa veu:
—¿quán al bé que aymo me tornareu?

 Jorns van passant;
 no sa esperança;
 mes l' anyorança
 la vá minant.
Fina la guerra; no son flagell,
que molts retornan; ¡mólts! menos éll!

 Sabent no ha mort,
 diuli una dama:
 — Potsé' altre flama,
 lo fa traydor —
— Sa fé vá darme; no mudará:
tinch sa promesa, éll tornará!

III

 Com flor polida,
 que 'l vent masega
 y al fí marcida
 son tronch doblega,
l' aymant princesa, l' engany sentint,
del cor ferida s' está morint!

 Se n' es rublerta,
 de gelosia,
 al sébren certa,
 la traydoría.
Ne té les proves que un nou amor,
l' ánima abrasa del aymador.

 Lo rey, son pare,
 que en ella alena,
 no sap encara
 que d' amors pena,
damas li contan, la vol salvar,
y ordres ne dicta per fe'l tornar.

 Quan éll arriva
 ¡trista princesa!
 febre nociva
 la té sotmesa:
Folla delira, de res té esment;
mes lo rey mana lo casament.

 Y encar' s' obstina
 son mal crudel
 ¿mes quí endavina
 decrets del cel?
La mort s' hi atança... y no la vol;
la veu tan bella, que se 'n condol!

IV

 Donosa dama,
 que 'l bé atresora, .
 lo poble l' ama,
 la córt l' adora,
fins éll que un dia vil l' oblidá,
com foll l' estima ¡bé goig tindrá!

 ¡Pobre hermosura!
 com-si nodrís,
 fonts de amagura,
 may te un somrís:
Fera tristesa son cor abat;
de balls y festes s'ha retirat.

 — Per fert' sortada
 li diu lo rey,
 t' he maridada
 trencant la lley
ab qui per ditxa t' ayma ab excés...
baix ella esclama— ¡Creurho pugués!

 — Si en ré 's trasmuda
 lo seu voler
 ¿per qué cabuda
 no dóns al pler?
¿Que 's lo que 't manca? Alça ta veu.
Tot quan desitjis ¡tot será teu!

— Roser que un dia, tempesta fera,
marceix y esfulla fentla esmortir,
podrá quan vinga la primavera
 de nou florir.

Pero 'l que 'ls besos de la gebrada
ses arrels fondes va corsecá;'
aquest ¡ay pare! cap mes anyada
 no florirá!

L' aygua que 'l núvol, molt lluny s' emporta,
un jorn la pluja tornará al mar,
mes la fé meva... com me l' han morta
 ¡no pot tornar!!

Maig de 1880