Poesies catalanes (Monserdà)/La prometensa

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LA PROMETENSA


QUADRET DE COSTUMS CATALANES PREMIAT AB ACCÉSSIT EN LO CERTÁMEN
DE SANT FELIU DE GUIXOLS EN 1885


I

Dels alts cims de la montanya
devalla una ayrosa nina:
sino ha cumplert los quinze anys,
no li mancan gayres dies.
Moreneta te la cara
la mirada ardenta y viva,
lo cabell com negra mora,
les galtetes carmesines,
les dents com llet, y la boca
com cirereta partida.

Porta folgat devantal
que ab blancas betas lo lliga;
porta negre lo gipó,
de fosch blauhet la faldilla,
en lo peu blanca espardenya
y ab llistetes vermellices,
lo mocador de cotó
que son cap ayrós abriga.
Ab quinz' anys de jovenesa
y una cara tan bonica,
¿per qué en sos ullets hermosos
la fera tristesa brilla?
¿Per qué al fixar sa mirada,
en la cabreta aixerida,
que xamosa y joganera
juntet á ella camina,
llagrimetes com á perles
rodan per ses galtes fines?

Per lo camí que ella paça
una caseta s' hi ovira,
y en son portal una vella,
que, resant, lo cánem fila.
Quan esguarda la nineta
ja li diu tot desseguida:
— ¿Ab eix posat de tristesa
cap hont va l' Agna María? —
— Vaig á vendré ma cabreta

en lo mercat de la vila,
que tinch á ma pobra mare
fa molts jorns enmalaltida
y no resta altre remey...
¡Valgans la Verge María!
Avans que desferme d' ella,
de bona gana 'm vendria,
la mudada de les festes,
los recorts de les cosines,
lo vano qu' en Vicentet
me va portar de la fira,
¡y fins les anelles d' or
que 'm va donar la padrina!
pero la mare... ¡aixó plá!
¡cóm que ella tant se l' estima!.
¡Si no fos que tinch temença
que á la Verge enutjaría
ab les moltes prometences
que ja li he fet eixos dies,
mireu Tona, ab tota l' ánima,
aqui, li prometería,
si no me la hagués de vendré,
de genolls oir la miça,
y durli la flor primera
de les meves clavellines!
Mes ¡ho prometo al Jesús
de la vostra Confraría,
que al Jesuset, no li he fet

cap vot, per la malaltía! —
Y presa per la esperança,
qu' es lo goig que més anima,
deixant sola la velleta,
seguí 'l camí de la vila.

II


Al carrer major del poble
ha arrivat l' Agna-María:
Mes ¿qué es aquest rebombori,
aquesta bellugadiça
de maynada y bordegaços,
de minyons, vells y fadrines,
y aquest corre vers la plaça
hont ni una agulla hi cabria?
Es que batejan l' hereu,
de la casa més antiga,
que per terres y diners,
cap altre n' hi ha á la vila.
L' hereuet ha nascut sa
com pometa camosina,
y 'ls avis que son padrins
y rumbosos, qu' es follía,
per celebrar lo bateig
com en la terra s' estila,
han fet portar de Girona
xocolate y pastes fines,

y, per tirar pe'ls balcons,
á més de sachs de joguines,
confits, coloms y pollastres;
y fins, diu qui les ha vistes,
dues gerres de diners
que de plenes esgarrifan,
hont, entre quartos y plata,
fins monedas d' or hi brillan, (1)
No es donchs extrany la gentada,
que enfront la casa s' apinya,
ni que tinga grans treballs
per passar la comitiva.
Va davant la llevadora;
rodenxona y aixerida,
portant l' hereuet vestit
de randes seda y batista:
á la dreta, ab cara alegre,
l' avia, que per ser padrina,
s' ha posat de quan fou núvia
arracades y faldilles;
van detrás les seguidores,
ab ses blanques mantellines;
les velles ¡molt satisfetes!
les joves, avergonyides;
y mes ufans que 'ls fruyters,
quan esclatan la florida,
lo pare y l' avi voltats,
dels homes de la familia.

Si la plaça sembla 'l mar
ab ones que 'l vent agita:
¿Qué será quan als balcons
han sortit padrí y padrina,
y lo pare y les criades
ab cistelles ben provistes?
Si fos possible lo moures,
joves y vells correrian;
mes com no poden, s' empentan,
se masegan y trepitjan,
y va creixent l' avalot
ab lo que cridan y xisclan.
Lo padrí tira 'ls confits,
l' avia pastes y joguines,
les criades, la virám,
y 'l pare ab joyós somriure,
petits grapats de diners
que cauhen com pedra fina;

¡Allá sí, que les empentes
hi son que casi esgarrifan!
los homes ¡gran mal se 'n fan!
¡son los únichs que hi pessigan!
¿Qué hi fá, donchs, entre mitj d' ells
la pobreta Agna-María?
¡Ay! sa cabreta ha deixat
al hostaler de la vila,
per l' afany de recullir

los diners que al carrer tiran
¡Pobriçona! ni un de sol
n' ha d' aplegar aquell día,
y pot esser que malmesa
d' aquell entorn la treurian,
si un minyonás de vint anys,
sapat com brancuda alsina,
ab cara pe'l sol colrada,
y uUs com enceses guspires,
ab calças de blau vellut
y vermella barretina,
ab sos braços forts com ferro,
no li fes deixá pas lliure,
tot dihentli, á cau d' orella,
ab veu entre alegre y trista:
— ¡Jo 'ls aplegaré per tú,
careta de satalía!
y aixís me doni ton cor
lo sí que 't cerco tants dies,
com haig de posá en tes mans
¡lo millor d' eixa cullita!—


III


Pel camí de la montanya
va pujant l' Agna-María;
te la mateixa carona
moreneta tendra y fina;

sos cabells riçats y negres,
ses galtetes carmesines,
mes en sos ulls, te quelcom
que 'l dematí no hi tenia.
Tal volta sia 'l plaher
de torná en sa companyía,
la enjogaçada cabreta
que tant vivament estima...
¡Tal volta sia l' amor
que li ha fet l' ayma captiva!
¿Més qui secrets dels quinze anys
sols per los ulls endevina?...
Lo cert es que la montanya,
la puja ab delit que encisa;
que lo llom de la cabreta,
ab sa flonja má repica;
que sovint de sa butxaca
lo blau mocador deslliga,
en qual punta ben nuada,
d' or, una moneda hi brilla:
que may les plantes del bosch
tan ufanes les ha vistes;
ni l' ayre tan embaumat,
ni l' aygua tan crestallina,
ni les aus tan enciseras,
ni la terra tan bonica,
ni son cor tan provehit
del tresor de la alegría.

Tot pujant per la montanya,
la blanca caseta ovira,
hont encara, tot resant,
la Tona lo cánem fila.
Quan prop de la porta paça,
diu la vella ab un somriure:
— ¿Cóm no ha trovat comprador
cabreta tan aixerida?
—Lo que avuy m' ha succehit,
ja 'us ho diré un altre dia,
que tinch pressa d' esse á casa
y á la posta 'l sol camina.
Sols 'us puch dir que s' ha fet
un gros bateig á la vila;
que ja no m' hauré de vendre
la cabra que tant m' estima;
que m' ha fet tot un miracle
d' aquells que 'l Rector predica,
lo santíssim Jesuset,
de la vostra Confraría;
que li tindré devoció
per tots los anys de ma vida;
que cumpliré ma promesa
oint de genolls la missa,
y per fi, que si á Deu plau,
tindré gentil companyía,
per portar á sos peus, totes
les flors de mes clavellines.

Mars de 1884.